Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Ho sé, no és la primera vegada que parlo d’aquest tema en els meus articles, però tampoc és la primera vegada que vaig als centres docents.
Vaig a parlar amb alumnes, professionals i famílies de la necessitat de treballar de manera molt convincent i ferma les emocions de tots i cadascun dels nois i noies que passen per les diferents etapes del creixement.
Jo ja fa uns quants anys que vaig detectar una situació anòmala en la manera com els joves es relacionaven amb el seu entorn, cada vegada més competitiu, exigent i des de la visió persuasiva i malaltissa de les xarxes socials que promocionen –si no obliguen– ser a cada moment protagonista d’una vida meravellosa i estupenda. Ara hem volgut creure que les últimes dades de decepció juvenil davant el món que els acull són conseqüència d’una pandèmia que els ha situat en el camí de la tristesa i la frustració. És cert que dos anys de pandèmia no han remat a favor de les generacions en formació, però el problema rau sense cap mena de dubte en una pèrdua de valors en la seva educació, que tenen a veure amb l’esforç, la voluntat i la resiliència. La desmesurada sobreprotecció a la qual la majoria de nens i nens són sotmesos pels seus pares i la facilitat d’incorporar-se a un consumisme desbocat sota el beneplàcit dels seus responsables han fet que es perdi la visió realista que resulta de la relació entre treball emprat i èxit assolit, entre el bé i el mal.
En una enquesta feta a 268.000 joves entre 13 i 18 anys, 26.000 han reconegut que alguna vegada han pensat de manera convincent en el suïcidi i uns 14.000 a autolesionar-se. Segurament, aquest segon indicador manifesta la por que imposa pensar en el primer i de vegades no deixa d’utilitzar-se com una vàlvula per alliberar pressió. Però aquí les grans preguntes que cal fer-se són les següents. Com és que joves de postguerra no tenien temps de pensar a suïcidar-se i sí en la supervivència que les circumstàncies imposaven? Com és que els joves de la societat del benestar incrementen de manera preocupant aquesta aproximació a llevar-se la vida? Què hem fet malament tots plegats perquè això hagi succeït? Les respostes sempre les relacionarem amb la necessitat de mantenir un equilibri en l’educació dels nostres fills i dels nostres alumnes; de les persones en general, entre saber gaudir de les coses bones que la vida ens porta i saber acceptar tots els episodis que ens provoquen desencant i decepció. Saber encarar de manera viva, real i sobretot serena els dos extrems. Molt em temo que en el cas del jovent ens hem oblidat de preparar-los per al que és dolent, allò que fereix, que fa mal, que comporta neguit i mal rotllo. Hem utilitzat poc el no, quan tocava per imperatiu emocional. Els hem acaronat més del compte i els hem defensat –si no protegit– i evitat qualsevol ensurt que els pogués destarotar.
Estimar els nostres fills també vol dir deixar-los que ensopeguin alguna vegada per poder educar aquestes sensacions que a ningú li agraden, però que moltes vegades apareixen en el camí. I allà serem els adults, per acompanyar-los amb amor, però amb determinació i realisme en la difícil singladura de saber mantenir-se ferms malgrat que les onades no parin de remoure el mar de les seves vides.
