Bernat Navarro, delegat del Col·legi de l’Arquitectura Tècnica de Barcelona al Vallès Occidental
La reunió de la COP27 a Sharm El Sheik ha acabat constant que les conseqüències de la crisi climàtica són cada cop més intenses i evidents, però sense que s’hagi fet cap pas en ferm per aturar-la.
No s’ha aconseguit reduir l’ús de combustibles fòssils com es preveia, en bona part gràcies a la pressió dels països petroliers, que basen la seva economia en la seva producció i el seu consum. La reunió ha servit, bàsicament, per mostrar les dificultats de trobar un consens i alinear postures entre els diferents països.
De fet, ja abans de començar, vàrem poder veure com alguns dels països que més emissions de CO2 produeixen o els que són menys curosos amb els seus recursos naturals, com ara Rússia, la Xina o l’Índia, ni tan sols s’han molestat en venir. El problema és que ens estem jugant la supervivència de la nostra espècie i de bona part dels éssers vius del planeta, i els líders que ens representen no actuen.
Ben mirat, els participants de la COP 27 i els de les edicions anteriors, s’han trobat amb dificultats molt similars a les que, en un entorn més proper i local, els toca viure als membres de les comunitats de propietaris dels edificis del nostre país, quan es reuneixen per debatre sobre la necessitat d’iniciar obres de rehabilitació energètica. Els veïns saben bé que es poden beneficiar d’un important estalvi econòmic, d’una millora del confort i del benestar i fins i tot de la seva salut, gràcies a la reducció de la demanda d’energètica que comporta millorar i posar al dia els seus habitatges, posant un granet de sorra en la lluita contra el canvi climàtic, mitigant les emissions de gasos d’efecte hivernacle que el seu edifici emet.
A Europa el 36% de les emissions de CO2 provenen del consum energètic dels edificis i això significa que els propietaris tenen una responsabilitat rellevant respecte d’aquesta petita parcel·la del món que els pertany, essent similar a la que tenen els polítics que s’han reunit a Sharm el Sheik durant aquests dies. La inacció per manca de voluntat, de mandra per buscar finançament o un arquitecte tècnic que els assessori i acompanyi en tot el procés rehabilitador, retarda eternament una decisió que tothom sap que cal prendre de manera conjunta i urgent, per la senzilla raó que el més fàcil és pensar que aquesta inversió pot esperar.
I mentrestant, el planeta continua llençant senyals d’alarma. Sabem que les emissions de gasos d’efecte hivernacle en l’any 2030 seran superiors a les existents el 2010, el que, en la pràctica, elimina per complet la possibilitat de limitar l’escalfament planetari per sota dels dos graus. Qualsevol acord per limitar la desforestació tropical acaba quedant en paper mullat per molt que sabem que aquests ecosistemes resulten essencials en la lluita contra el canvi climàtic en absorbir el 25% de les emissions de gasos hivernacle.
Europa és potser el punt de planeta on les accions, malgrat ser insuficients, estan més avançades, però la guerra d’Ucraïna ha posat de manifest que el Vell Continent viu una triple crisi; mediambiental, de cost econòmic de l’energia i geopolítica. El que obliga a accelerar els canvis imprescindibles per reduir la demanda energètica i cobrir el seu consum mitjançant fonts energètiques renovables. Una responsabilitat que no cau en un despatx allunyat d’alguna administració perduda, sinó damunt els nostres caps i que no és tan complicada d’assumir. N’hi ha prou en veure cada divendres la sèrie Generation Next després del “TN Vespre” de TV3 per saber què cal fer.
