Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Aquest adverbi, en una de les seves possibles indicacions, marca un temps posterior a un altre que s’ha esmentat i malauradament la seva utilització ha estat la culpable de moltes frustracions en la no consecució dels objectius de les nostres vides.
“Després ens dedicarem temps a nosaltres, a les persones que estimem, a les coses que ens agraden, a allò que ens fa feliços”. “Després de jubilar-nos podrem fer tot allò que ara no toca, després ja aprofitarem tot el temps lliure que tindrem, després ja serem lliures per satisfer les nostres il·lusions”.
Tenir una ment molt plena de “després” és tenir un enfocament de les nostres vides poc real i orientat a un present que ens ocupa i que no ens deixa fer del nostre camí un veritable equilibri entre allò que hem d’acceptar i, per tant, assumir i el que hem de provocar per sentir-nos realitzats. Queda clar que no podem fer de les nostres vides un permanent consolador emocional que satisfaci a cada moment tots i cadascun dels desitjos i capricis que anem sentint, però en la reflexió interpersonal que acostumo a recomanar a totes les persones amb les quals treballo, sempre hem de marcar de manera clara i apassionada aquelles situacions que tant sí com no hem de tirar endavant, en el moment adequat però també proper, sense dilatar gaire la seva consecució. Abonar-se massa al “després” ens allunya del veritable sentit de la nostra vida, que és gaudir-la al màxim. El que segur que ens portarà el “després” seran noves situacions a les actuals, però que poden ser iguals o àdhuc més limitadores que les que tenim ara mateix. Després tindrem més edat, menys temps vital, menys capacitats físiques per gaudir de les coses amb plenitud, menys atreviment, determinació i energia.
No crec que sigui l’única persona que conegui algú que darrere del seu últim “després” no va haver-hi res. Segur que molta gent que no s’esperava morir en el moment en què ho va fer, pocs minuts abans de la mort van utilitzar el “després” d’una manera natural i esperançadora. “Després de… faré allò altre, i ja no va ser possible”.
Utilitzar molt el “després” ho fan els adolescents que són interpel·lats perquè estudiïn, perquè endrecin la seva habitació o ens ajudin a desparar taula. Ells tenen la sensació/convicció que encara els queda molta vida al davant, tota. Però passada aquesta etapa de joventut, la racionalització del “després” ha de ser un dels exercicis més habituals en el nostre ideari temporal. Els que ajornen totes les coses que els agradaria fer i s’abonen al “després” estan deixant passar les oportunitats de fer allò que realment volen fer i això és senzillament incomprensible. No satisfer els nostres somnis i portar-los a realitats ens allunya de l’objectiu primari de viure, de sentir que gastem la nostra vida en allò que volíem fer. No s’accepten excuses de l’“ara no toca”, tot i que sí que admetrem algun ajornament, perquè segur que de vegades les prioritats quotidianes ens porten de manera provisional a un “després”, però aquest no es pot estirar més enllà de la mateixa necessitat de donar-li sortida al moment que acabem de demorar.
Recordem que tenim una addicció als nostres propis pensaments i a la nostra manera de parlar i, si no els modifiquem, no podrem canviar res del nostre comportament i la nostra manera de fer.
La vida ens posa a prova a cada moment i després ja no hi haurà temps per comprovar-ho.