Joan Carles Folia, Coach Advance Life
L’actual taulell polític de Catalunya es veu immers aquestes últimes jornades en una corrua de contradiccions, desavinences i desconfiances que fa que tingui tots els independentistes catalans fastiguejats per l’espectacle de “variétés” que s’està produint.
I tots els catalans constitucionalistes estan d’espectadors d’una situació més que esperpèntica i xafogosa.
Des dels seus orígens, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) ha estat un partit, en les seves estratègies i prohoms, profundament contradictori. Per això, no és estrany les seves constants oscil·lacions, que podrien resumir-se en un “voler i no poder”: mig revolucionari, mig burgès; separatista, però submís a l’esquerra espanyola. A les eleccions municipals del 14 d’abril del 1931, ERC arrasa a Catalunya, i això serveix de catapulta per a una “consumació” de facto de la “independència de Catalunya”. Macià i uns quants seguidors acudeixen a l’Ajuntament de Barcelona, on “destitueixen” el consell provisional. D’aquí s’acosten al Palau de la Generalitat i, des del seu balcó, proclamen la República Catalana. Tres dies més tard, Macià es plega a les esquerres espanyoles i “renegocia” la República Catalana per una “autonomia”. Una proposta exultant d’Estatut d’autonomia, per part del govern Català, va ser retallada per les Corts de la República espanyola, que el 1932 van aprovar, per fi, un disminuït Estatut. Tot plegat, molt semblant al joc dual d’anades i vingudes de la política d’ERC en l’actualitat.
A l’altra banda, Junts per Catalunya pot considerar-se un producte propi d’un espai que està en recomposició (i, per moments, en descomposició) des del 2015, quan va donar la puntada de peu a CiU. Es construeix sobre la capil·laritat territorial heretada de CDC/PDECat, i amb una forta personalització del lideratge al voltant del president exiliat, i una sèrie de figures polítiques catapultades a la notorietat pel seu martirologi després de la detenció del 2017 i la condemna del procés.
Estem davant de dos blocs polítics, un amb molta més història que l’altre, que si en alguna cosa coincideixen, és en aquesta contínua maror de terra i maror de vent que remouen les seves aigües. La calculada dualitat d’ERC al llarg de la seva història s’assimila força a la batalla interior de Junts per Catalunya per saber si el que cal és trencar del tot amb la partida de cartes que tenim engegada amb l’Estat o bé continuen forçant l’adaptació per no perdre l’hegemonia del catalanisme, en què encara es veuen vencedors.
Tot plegat, molt decaient en la setmana del cinquè aniversari de l’1-O. Des de Junts creuen que la proposta d’ERC d’un altre referèndum pactat amb l’Estat “desbarata” el que va aconseguir amb la votació celebrada el 2017. No volen renunciar a aquest “mandat” i demanen als socis recuperar la unitat d’acció independentista. Des d’Esquerra es preveu un escenari de negociació amb l’Estat, amb una suposada taula de diàleg, com a solució al conflicte.
Potser és el moment que ambdós partits pensin a rellevar els seus lideratges i trobin la manera de fer una opció independentista única i, sobretot, sòlida, viable i creïble per veure si d’una vegada per totes són capaços de deixar de fer el ridícul i de pas posar-se a treballar per allò que realment afecta els catalans.
