Rosa Ferrer, professora d’infermeria
“A força de nits / m’estimo la vida / i d’ella en vaig fent /la millor amiga / a cop de veritats / a cop de mentides / un poc em fa mal / un poc em fascina”. Lluís Llach, “A força de nits”, 1975.
De nit i a traïció va començar aquell aiguat i va fer molt de mal, malgrat tot, hem d’estimar la vida procurant fer d’ella una bona amiga.
Em costa escriure avui, jo tenia vuit anys el setembre del 1962, les imatges del que va passar aquella nit i els dies següents em van quedar gravades a foc tant al cap com al cor.
L’avi, en veure com plovia, va marxar amb una furgoneta, era transportista, a acompanyar les persones que treballaven a casa perquè no es mullessin, pocs minuts després de marxar va començar aquella riada infernal. Vivíem a dalt de tot del carrer de Galileu, als baixos hi havia el garatge amb els camions. La pluja queia amb una força espantosa, trons i llamps se sobreposaven de manera que semblava talment que s’acabava el món, entremig dels trons sentíem cridar les vaques de la vaqueria del costat de manera esgarrifosa. Va començar a entrar aigua a casa per l’envidriat que donava al pati, el pare va sortir a mirar si els desaigües s’havien embossat, no ho estaven, i just quan anava a entrar es va sentir un soroll molt fort, amb la llum dels llampecs vàrem veure que una part del pati s’havia esfondrat, la mare, el pare, l’àvia i jo ens vam abraçar molt fort, però ni temps ens va donar de dir res, un soroll esgarrifós al carrer ens va fer córrer al balcó, no puc explicar per ordre el que estava passant perquè tot passava al mateix moment, les portes de ferro del garatge, que s’obrien cap a dintre, estaven obertes cap a fora i alhora pel carrer baixaven branques, mobles i cossos de persones totalment enfangades arrossegades per un cabal d’aigua brutal i a una velocitat increïble, alhora sortien els camions carregats del garatge flotant a l’aigua com si fossin plomes, l’àvia em va tibar cap a dins, recordo que jo li vaig preguntar: “I l’avi?”, i ella, mirant-me amb aquells ulls que sempre m’acaronaven, em va contestar: “L’avi està bé, quan pari l’aigua tornarà”, quina fortalesa tenia l’àvia, ens va fer anar a l’envidriat sobre les “bigues mestres de la casa” i encenen el ciri de la meva comunió, l’havia fet el mes de maig, ens vàrem posar a resar per l’avi i per totes aquelles persones que estaven en perill.
No tinc noció del temps que va passar, però sé que de sobte va parar el soroll de l’aigua i es van començar a sentir crits de persones. Ens van haver de treure de casa perquè no podíem sortir, sé que moments després que els bombers ens obrissin la porta vaig sentir la veu de l’avi i la seva forta abraçada, s’havien salvat tots!
Però els crits demanant auxili no paraven, no hi havia llum, amb llanternes bombers i veïns, el pare i l’avi també, buscaven les persones que demanaven ajuda, la mare i l’àvia em van fer pujar a casa, no volien que veiés més aquell horror, però no es van adonar que vaig sortir al balcó, i ho vaig veure, vaig veure com els bombers intentaren reanimar un noi que van haver de baixar d’un arbre de la placeta, on ara hi ha la màquina de tren, hi va anar a parar amb una de les onades de l’aigua, estava totalment enfangat i ensangonat, treia glopades de fang, el tinc tan present, és una imatge que mai s’ha esborrat del meu cap, no el van poder salvar, el van tapar amb una manta. Dies després algú va explicar que aquell noi es va tirar a l’aigua perquè va veure com s’enduia uns nens, els va poder treure, però ell ja no va tenir forces per sortir.
Recordo també com durant dies els bombers, uns altres herois massa sovint oblidats, van estar buscant el cos d’una veïna dins el garatge de casa, on l’aigua va arribar a l’alçada d’1,80 m, hi havia alguns mobles de casa seva i van pensar que potser ella també hi podia ser, no la van trobar.
Mai oblidaré tampoc les paraules de l’avi quan, una persona coneguda, li va dir: “Com ens ho farem ara? Tornar a començar? Com?”. L’avi va dir: “Collons, treballant! Ha mort massa gent, nosaltres no tenim cap dret de queixar-nos. L’únic que és irreparable són les pèrdues humanes! Treballant i donant gràcies pel que no hem perdut, que és la vida d’éssers estimats!”. L’avi mai es rendia, però això és una altra història.
Per aquests patiments sense fi de tantes pèrdues humanes, ja és hora que es faci tot el que calgui per saber què va passar amb els infants desapareguts, tan ben explicat en el documental “Els nens de la riuada”, per poder tancar un xic la dolorosa ferida, ferida que no existiria si les coses haguessin estat ben fetes i les rieres, netes.
Com va dir Bertolt Brecht: “Sovint els herois són desconeguts”. Crec que no els hem d’oblidar mai, són una lliçó de vida. Seguint el que feia l’àvia, cada 25 de setembre encenc una espelma en el seu record.
És la columna que més m’ha costat escriure, no he pogut evitar plorar sentint de nou el nus a la gola i estómac revivint aquelles hores.
