Opinió

Beat Joan Pau I: la humilitat

Salvador Cristau, bisbe de Terrassa

El passat diumenge 4 de setembre, el Papa Francesc va beatificar el Papa Joan Pau I, el Papa del somriure, com va ser conegut.

Un cas sorprenent perquè, elegit Papa després de la mort de Sant Pau VI el 26 d’agost del 1978, va morir sobtadament trenta-tres dies després, la nit del 28 de setembre del 1978. Així, aquest Papa va passar ràpid, desconegut per a la majoria de nosaltres, va durar pràcticament un mes a les nostres vides.

Si l’elecció d’un Papa sempre és notícia a tot el món i motiu de càbales i murmuracions, la seva mort prematura, envoltada d’uns certs misteris va deixar potser a l’ombra la seva figura, la seva qualitat humana i senzilla, el seu magisteri, la seva profunditat espiritual, el nivell de la seva cultura patrística, moral, històrica i dogmàtica i els valors d’un pastor que va entregar tota la vida al Senyor i al seu sacerdoci.

No coneixem gaires detalls de la seva vida. Sabem que va néixer el 17 d’octubre del 1912 a un poblet de muntanya al nord d’Itàlia, que va entrar molt jove al seminari i que va ser ordenat sacerdot el 7 de juliol del 1935. Va ser professor del seminari durant molts anys i l’any 1958 va ser nomenat i ordenat bisbe a la Basílica de Sant Pere pel Papa Sant Joan XXIII.

El seu impacte personal, però, va ser doble: la seva imatge d’home amable, proper i bondadós de seguida va captivar el món sencer. Aquesta imatge va ser formada immediatament després d’aparèixer al balcó de la plaça de Sant Pere després de la seva elecció. La seva presència cordial el va fer una figura molt estimada abans i tot de començar a parlar.

Les seves paraules produïen amabilitat, proximitat i fins i tot somriure. El llibre “Illustrissimi”, que va escriure quan era cardenal, consisteix en una sèrie de cartes dirigides a un gran nombre de personatges històrics i ficticis. Entre elles, hi ha les cartes dirigides a Jesús, al rei David, al barber Fígaro, a l’emperadriu Maria Teresa i fins i tot a Pinotxo.

El Papa de la humilitat, aquest era el seu lema, i del somriure. Potser aquest és el seu missatge més important. El seu optimisme amagava sens dubte una profunda vida interior arrelada en Déu, i tota una vida de servei a Déu i la seva Església i al món. Humilitat i somriure, quines lliçons tan impactants per a nosaltres i el nostre món.

Quan veiem que en el món es valora tant l’orgull, la prepotència, la supèrbia, l’agressivitat i la violència, Déu ens dona la lliçó d’humilitat i bon humor d’un nou beat del nostre temps, Albino Luciani, Joan Pau I, el Papa dels trenta-tres dies. Recordem unes paraules seves:

“Estic pensant aquests dies que amb mi el Senyor actua amb un vell sistema seu: agafa els petits del fang del carrer i els posa enlaire; agafa la gent dels camps, de les xarxes del mar, del llac, i en fa apòstols. És el seu vell sistema. Certes coses el Senyor no vol escriure-les ni al bronze, ni al marbre, sinó fins i tot a la pols, de manera que estigui ben clar que tot és obra i tot és mèrit només del Senyor”.

To Top