Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Ara que tornarem de les vacances d’estiu és un dels dos moments de l’any en què ens fem propòsits de cara al nou curs que començarà. L’altre moment és quan, després de les festes de Nadal, passem d’un any al següent.
Sempre explico que abordar canvis a les nostres vides ha de ser una activitat constant d’autoreflexió i regeneració per tal d’anar reconduint algunes qüestions que estan directament relacionades amb les nostres emocions i, per tant, amb el nostre viure quotidià. Allunyar de nosaltres allò que ens incomoda i consolidar allò que ens motiva i gratifica és fonamental per poder accedir a aquest estadi de benestar que tots procurem per tirar endavant les circumstàncies que ens ocupen.
En els dies actuals, anar al fisioterapeuta s’ha convertit per a moltes persones en una activitat habitual, integrada a les agendes de tots nosaltres per poder descarregar tensions, recuperar alguna lesió o fer un manteniment bàsic de xapa i pintura del nostre organisme. Però anar al “coach”, encara en el nostre país, suporta una càrrega d’estigma social que situa l’usuari a prop d’un problema mental o d’una debilitat emocional que fa que molta gent no vegi aquesta opció com una manera vàlida, normalitzada, de garantir una estabilitat emotiva òptima que condueixi les nostres vides per un camí de confort i acceptació de la realitat que ens acompanya i que ens farà sentir d’una manera o d’una altra. La gent ha après a viure trista, resignada o amb depressió i no es busquen maneres de canviar aquesta incidència de l’organisme, senzillament s’hi adapten. Jo ja noto molt la diferència entre les meves dues consultes, una a Terrassa i l’altra a Olot. A la primera, la gent entra més convençuda de l’ajuda que li puc oferir quan compartim experiències. A la segona, em trobo amb molt més tancament i resistència a primer explicar-me com se senten i després deixar-se acompanyar. Segurament, el fet que una consulta es trobi en un entorn més urbà, a prop de la Barcelona cosmopolita, i l’altra en un món més rural, i fins no fa pas gaire tancat en la seva mateixa geografia, condiciona el caràcter dels individus i, és clar, això ho noto a la consulta.
Imagineu per un moment que tinguéssiu l’oportunitat de poder explicar a algú com us sentiu realment per dins, profundament.
Quines són les coses que us agraden i les que no i, a més, fer-ho sense cap prejudici ni judici per part del que us escolta. Imagineu que podeu riure i plorar obertament i que podeu callar i cridar en qualsevol moment, que ningú us etiquetarà per fer-ho ni tampoc mostrarà cap contrarietat vers vosaltres. Imagineu, per últim, que algú us doni la mà i amb el creuament de mirades, gestos i paraules aconsegueixi donar-vos pautes de reflexió que vosaltres lliurement podreu recollir o no, i, per últim, posar en pràctica si penseu i sentiu que és necessari. Doncs això és el que us aporta un “coach”, bé, de fet, aquesta és la manera com jo entenc la meva feina i el meu acompanyament. El “coach” ofereix un marc de reflexió, lliure i creatiu, un camí d’autodescobriment on s’aconsegueix ser conscient de què volem aconseguir, quina és la nostra situació actual i si cal que canviem alguna cosa. Obrir el focus en què ens trobem immersos i amb aquesta nova mirada marcar un guiatge d’acord amb les nostres creences i els nostres valors, alineat amb els nostres sentiments i els nostres propòsits. Un viatge que ens ensenyi a gaudir del camí, prendre perspectiva, fixar el recorregut en els nostres veritables reptes i assolir-los a la nostra manera, amb harmonia i cura del “coach”.