Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Crec efusivament que un dels grans encerts de la humanitat ha estat poder interioritzar de manera afable i respectuosa el concepte “diversitat”.
Crec que la possibilitat de poder ser diferents els uns dels altres ha fet que, tot i semblar pràcticament impossible, els homes i les dones d’un carrer, d’un barri, d’una ciutat del món ens puguem adaptar a viure en el mateix planeta amb una relativa concòrdia i portabilitat. Per posar exemples pràctics, personalment no acabo d’entendre, tot i que les respecto, com algunes persones en l’últim terç de les seves vides s’emboliquen a comprar habitatges de segona residència, quan encara no tenen la primera pagada, o sí, i no són capaços de veure com la vida se’ls escapa i el que haurien de voler és gaudir-la al màxim, amb poca feina i maldecaps, i omplir-la d’experiències en el temps de vida que els queda. És clar que si tots veiessin el món com jo, segurament les immobiliàries no donarien l’abast en el subministrament d’aquests habitatges i quedaríem sotmesos al caos del totxo i els racons més extraordinaris del món estarien a vessar.
De fet, la necessitat de tenir, de presumir, del jo ho tinc i tu no, fa brollar la insensatesa de complicar-se la vida davant la possibilitat de poder anar que t’ho facin tot, i a llocs diversos i variats. Abans no t’hagis gastat els diners de la compra de l’habitatge, ja has gaudit de les immenses possibilitats que la vida ofereix amb els mateixos o menys diners que la compra. Ara sortiria aquell que aporta l’argument dels fills, això s’ho trobaran els fills. Jo també vull que els meus fills es trobin coses, segurament una bona preparació i formació per a la vida i no pas apartaments i béns materials que no s’han guanyat per ells mateixos. Si s’ho troben, fantàstic, però no a costa d’hipotecar les nostres vides.
Molts dels aprenentatges que he anat absorbint en el decurs de viure no els puc relacionar ni amb els estudis que he cursat, ni amb les experiències que la meva espremuda i intensa trajectòria vital m’ha proporcionat. Els millors sabers de què disposo són les aportacions que el meu pare m’ha fet al llarg de la nostra relació paternofilial. Bones estones, bones paraules i afecte, molt d’afecte. El meu pare no acaba d’entendre per què la gent necessita contínuament exposar tot allò que fa o que té en fotografies al seu mòbil, és tot el que ell coneix i domina de les xarxes socials. “Per què no ho frueixen en comptes d’ensenyar-ho?”, em pregunta, i jo sense saber gaire què dir-li li engego: “Perquè necessiten tapar les seves misèries amb un mirall cap a l’exterior. Són més feliços ensenyant que fent les coses, mengen millor que tu, viatgen més que ningú o emmagatzemen més riquesa que la resta dels propers. Pare, és la filosofia de: ‘I jo més que els altres’”. Deu segons de silenci s’anticipen a la frase: “Espera que arribin a la meva edat (87 anys) i veuran com de burros se sentiran”. Una altra de les sentències del meu pare, que s’afegeix a “quan surts de casa com a mínim has d’empatar, si no, val més quedar-te a casa” o “quan algú et llença una ofensa, només has de valorar la boca d’on surt aquella ofensa”.
La majoria de les persones que tracto a les meves consultes presenten quadres d’estrès, frustració, cansament, abatiment i insatisfacció i tots aquests estats pengen del: “… i jo més”, de voler tenir el que no tenen, de voler ser el que no són, de voler aparentar davant dels altres, de voler mostrar en comptes d’escoltar-se, acceptar i valorar el que són i tenen per ser feliços.
Aconsello als que tenen el cul ben gros que se’l mirin amb amor, als que es passen el dia tafanejant els altres que no prejutgin sense saber el perquè de tot plegat, i als que desitgen tot allò que no tenen que no es deixin la vida, l’educació i la vergonya en un intent de dissimular el seu nivell d’idiotesa.
Per acabar, una altra del meu pare: “Vols que et digui? Les millors coses de la meva vida han passat sense foto”. Pare, ets molt gran.
