Joan Carles Folia, Coach Advance Life
L’Estadi Olímpic de Terrassa va ser un projecte de l’alcalde de la ciutat, José Clapés Targarona. Veient que el camp del Bisbe Irrutia s’havia quedat petit i antiquat, el consistori va promoure la construcció d’un bon nombre d’instal·lacions esportives.
Es va anomenar Zona Esportiva, actual Àrea Olímpica, i on no faltava la construcció d’un estadi de futbol: l’Estadi Olímpic.
El camp del Terrassa FC es va inaugurar el 21 d’agost del 1960 i l’any 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, Terrassa va ser seleccionada subseu olímpica d’hoquei herba i l’Estadi Olímpic va ser remodelat completament. Les instal·lacions es van millorar i es va dotar la ciutat i el club d’unes prestacions molt importants que han fet de l’Estadi Olímpic l’admiració de tots els clubs visitants.
Aquest mes, entre l’1 i el 17 de juliol, s’han citat a Terrassa 16 seleccions de tot el món. La capital del Vallès Occidental s’ha convertit durant aquestes dues setmanes en una de les dues seus de la Copa del Món femenina d’hoquei herba. Terrassa ha compartit la qualitat d’organitzador amb la localitat neerlandesa d’Amstelveen i una vegada més l’Estadi Olímpic i rodalia ha mostrat una lluentor i aspecte extraordinari, lluny del que mostra habitualment quan no hi ha esdeveniments importants a desenvolupar i que estiguin relacionats amb un esport minoritari i d’utilització esporàdica d’aquesta instal·lació.
Entenc que un club de futbol amb seu a Terrassa però que disputa la seva competició a la Segunda Federación no tingui els mateixos privilegis que l’organització d’un campionat del món d’uns equips de categoria prèmium de la conveïna Matadepera que acullen la majoria de clubs, gairebé tots, de les nostres contrades. Segurament, el fet que aquests equips, de rebot, facin que el nom de Terrassa es vinculi a l’alta competició i bastants esportistes estiguin empadronats a la ciutat egarenca té molt a veure amb aquest “deixar-se la pell” perquè tot estigui en el millor estat de presentació possible en el moment d’oferir-se al món amb el mirall de l’hoquei.
Però més enllà dels beneficis que l’hoquei herba pugui portar a la ciutat de Terrassa, que no discutirem, cal també recordar que aquest espai esportiu i el seu entorn tenen una vida més enllà dels Jocs Olímpics i campionats mundials. El batec de la ciutat és constant i la seva preservació en un estat digne (sense acumulació d’escombraries, zones enjardinades i potser uns serveis públics permanents i de qualitat…) que facin més acollidora la zona a la qual ens referim serien de compliment obligat. Dins de l’estadi, ara disposem d’uns seients immaculats i molt catalans a les grades, nous de trinca, que caldrà conservar i si se’n trenca algun, bescanviar-lo per continuar sent aquesta magnífica instal·lació de la qual se senten orgullosos tots els terrassencs. No deixant que les herbes de la zona sud i nord proliferin més enllà dels 30 centímetres i trobant polítiques que facin que sigui un espai únic, funcional i rendible socialment i econòmicament.
Terrassa és una de les ciutats del món amb més rellevància esportiva, només cal veure la quantitat d’esportistes i modalitats que la situen en aquesta posició de privilegi, tot i que amb més de 220.000 habitants trobem a faltar coses que pobles amb només 5.000 habitants tenen. La Sala de Barri de Can Jofresa, exercint de pavelló en funcions de la ciutat, no amaga la frustració de no disposar d’un equipament esportiu cobert d’acord amb el que la ciutat mereix.
Per acabar, ara que ja no tenim els colors violetes que engalanaven l’estadi ni la FanZone que donava color al barri, només ens queda demanar que els carrers no facin pudor de pixums de gos i la rutina del quefer quotidià no entristeixi els nostres cors.
