Ander Zurimendi, periodista
Entitats juvenils i veïnals organitzen aquest cap de setmana pregons alternatius, “txupinassos” i gimcanes.
Les tradicions poden ser molt antigues, però sempre hi ha un Moment Zero. L’instant en què es varen crear. Els Gegants de Terrassa, Robesa i Pepona, daten de 1850. I ja els podem veure al hall de l’Ajuntament, al Raval. Però en tant que cos viu, la ciutat ha estat escenari constant de l’aparició de noves tradicions. Les colles castelleres, en el postfranquisme, són un bon exemple.
En els darrers anys, però, hem viscut un nou revifament de les iniciatives veïnals, juvenils i culturals de Terrassa. A totes elles les uneix l’autoorganització amb la qual han nascut i en àmbits nostrats s’han anomenat com a “neofestes“. Un esclat que es manifesta amb força per Festa Major, on hi haurà un encavalcament de pregons alternatius i activitats al marge del programa oficial.
És el cas del pregó de La Xemeneia (18.30 hores, Torre de Palau), entitat paradigmàtica de la revifada i actualització de la cultura popular per part dels joves. Amb un punt irreverent i reivindicatiu. De fet, la recuperació de la revetlla de Sant Joan és, a parer meu, la seva fita més interessant en aquests primers anys d’activitat. Mantenint una de les poques fogueres que encara crema a Terrassa (i que es pot saltar), amb cantada de garrotins i ballada de treure plaça. Cadires al portal per prendre la fresca, colles de nens fent malifetes i recuperant la cultura infantil de carrer…
Posteriorment, hi haurà la lectura del pregó oficial i la descoberta del Capgròs de l’Any, que també organitza la Coordinadora de Cultura Popular de forma autogestionada i que ha esdevingut en un esperat acte de revelació del nom de la persona homenatjada. No massa lluny, al carrer Pare Llaurador, els veïns recuperen la seva particular Festa Major després de dos anys suspesa per la Covid. A les 21 h llançaran el “txupinasso” (coet anunciador com el de Sant Fermí a Iruña) i Jordi Zappa llegirà el pregó alternatiu –com és habitual- des d’un balcó. També guarniran el carrer amb paperines i garlandes de color verd (per lluites ecologistes), de la mateixa manera que en altres ocasions havien engalanat els balcons i fanals de colors com el lila (l’any del feminicidi al carrer Volta), de groc (l’any dels presos), etc.
Veïnes i veïns en una xarxa informal que fa barri i vincles d’amistat. I amb reivindicació inclosa del pare Llaurador, capellà que defensà la ciutat en la Guerra del Francès i que no ha estat reivindicat d’igual manera que sí que sabem que els carrers de Gavatxons i Cremat reben el seu nom de l’entrada de les tropes napoleòniques a Terrassa. Per dir-ho d’alguna manera: reivindicació d’un déu pagà, com ja succeeix a altres poblacions.
L’endemà dissabte és el torn dels moviments socials que conformen la Festa Major Popular Alternativa (FMPA), que si bé no muntaran barres i concerts a la plaça Lluís Companys com en altres anys pre-Covid, sí que realitzaran una nova edició de la Lluita de Bandes entre Dakars i Taifes. Es tracta d’una gimcana entre dos grups, identificats cadascun d’ells amb dos elements de l’imaginari terrassenc: unes postres de xocolata i un recipient probablement amb origen en el seu passat industrial.
Una gimcana que, a més a més, recorda als Blancs i Blaus de Granollers i als Llamps i Trons de la Creu Alta de Sabadell. A banda de les activitats de dissabte a la tarda, també hi haurà lectura del pregó alternatiu al casal de barri de Sant Pere (19.30 hores).
La sorpresa (o no) és que la Festa major de Terrassa no només no ha afluixat amb el pas dels anys, sinó que ha incorporat noves tradicions i ha guanyat implicació sentimental de noves capes de terrassenques.
I és que les neofestes a Terrassa actualitzen la cultura popular i la fan atractiva pel jovent. I la vehiculen en català. Com la remescla que fa el grup musical Préssecs de la sintonia de “Bola de drac” tal si fos una sardana, fusionant cultura popular i l’imaginari popular de la infantesa. O com reivindicar el Viandox dins la gastronomia gamberra nostrada.
Tal com explica el meu amic Marcel Pich al seu estudi ‘Les neofestes a Mallorca. Gimcanes, senyeres, déus pagans i mobylettes‘, “totes les neofestes fan una apel·lació a la idea de tradició: per criticar-la, reivindicar-la o modificar-la”.
I és que necessitem imaginari col·lectiu propi, autocentrat. Amb creativitat i audàcia. Generant el nostre propi llenguatge i de viure la nostra pròpia agenda. I que ajudi a fixar usos lingüístics i cultura nostrada, que fomenti la cohesió social de les persones nouvingudes i racialitzades. En un món cada pic més homogeni.
Aquest és el nostre Moment Zero. L’instant en què es crea una tradició.
Estimades, estimats. Sou el camí. Bona Festa Major!
