Joan Cares Folia, Coach Advance Life
Totes les persones que conec anhelen la felicitat. No hi ha una sola persona (sana) al món que digui sincerament “prefereixo ser infeliç”.
N’hi ha, això sí, que després de passar moments molt durs dubten de si la felicitat és quelcom per a elles i se senten temptades de deixar de cercar-la i resignar-se a passar les hores o, a vegades, estan tan cansades que ja no tenen ganes de passar-ne més, d’hores, però en tots els casos “la felicitat” és un destí desitjat. Llavors on rau, doncs, la felicitat?
Aquesta pregunta és molt més important del que aparentment podria semblar, ja que la resposta marca el rumb de la nostra vida.
Un exemple en el món pràctic: si volem anar a Florència, ens cal saber on és. Si no sabem on és Florència és difícil que hi arribem. De fet, arribar-hi seria pràcticament un miracle! I el camí que faríem seria un camí sense sentit, ple d’anades i vingudes i en el qual gastaríem més benzina de la que realment necessitaríem si sabéssim i encaréssim la direcció correcta. Cal viure la vida amb eficàcia i eficiència.
Doncs amb la felicitat ocórrer el mateix. El que passa és que el coneixement del cervell ens ha proporcionat algunes eines per poder gestionar de manera més estable la quantitat de reaccions que esdevenen davant dels diferents estímuls que el dia a dia ens ofereix. A més, ningú ha demostrat que no puguem ser feliços acompanyats de situacions conflictives i problemàtiques que haurem d’aprendre a encaixar, acceptar, conduir i, finalment, reconduir a favor del nostre benestar.
Com sempre, l’enfocament positiu dels nostres pensaments tindran la clau d’aquesta estratègia. Pensar que les coses dolentes també tenen sempre un punt favorable ens ajudarà molt a enfocar les coses de manera diferent. Davant d’una caiguda en la qual ens hem trencat un braç, podem pensar que tot plegat és una tragèdia o podem viure-ho com una gran sort, ja que no ens hem trencat els dos braços.
Educar el nostre cervell a projectar d’aquesta manera sabent que no ha estat, ni serà, l’únic moment negatiu de les nostres vides i que aquest també el superarem ens allunyarà de la tristesa i la decepció. Hem de saber que el dolor forma part del nostre creixement personal i que si el sabem gestionar, pot ser un aliat molt favorable per anar caminant de manera feliç.
Un dels grans descobriments que hem obtingut amb les neurociències és saber que les persones que són agraïdes amb elles mateixes i amb les que ens envolten tenen moltes més probabilitats d’acostar-se a la felicitat. Les investigacions de psicologia i neurociències afirmen que un factor important per a la maduració de la persona és la gratitud: ser agraït. Entès, certament, com l’hàbit de donar les gràcies però també com un sentiment.
El de sentir-nos agraïts com una forma de relacionar-nos amb els altres. Una forma de ser i estar a la vida. A aquest nivell profund s’hi arriba exercitant cada dia l’hàbit de donar les gràcies. L’hàbit genera el sentiment. El sentiment, l’actitud. L’actitud, una forma de ser.
Ser agraït és un bon medicament. A més, donar sense esperar res a canvi és anar contra corrent a la nostra societat. Per què? Hi ha la idea que qui dona quelcom és per alguna cosa. I no sempre és així! Hi ha qui dona i no espera res a canvi. Donar gratuïtament és indicador de bona salut interior. I fa feliç.
El gran filòsof xinès Lao-Tsé diu: la gratitud és la memòria del cor i la ingratitud és filla de la supèrbia i de la memòria dèbil.
