Un quadre fet en una petita làmina representa l’oceà, amb diferents tons de blau i traç fi. Hom pot pensar que és bonic, que transmet sensació de calma i que seria una bona decoració per a casa o a un museu. El que un no veu és que darrere de cada pinzellada hi ha una mà tremolosa, que a poc a poc dibuixa com a màscara pel dolor.
El quadre és obra de Luisa Montes, terrassenca apassionada per la pintura i que des de fa gairebé vint anys pateix esclerosi múltiple. No pinta sola: el quadre l’ha dibuixat en una de les sessions de Malkrònik, el projecte social i gratuït que va sorgir el 2018 per acompanyar a través de la pintura totes aquelles persones que pateixen dolor crònic, emprant l’art com a salvavides. Va néixer de la mà d’Àngels Font, coordinadora de l’Associació catalana d’afectats per fibromiàlgia (ACAF), la psicòloga i presidenta de l’Associació Alba Maruja Rambla i la mateixa Luisa Montes.
“La Maruja i jo vam conèixer la Luisa i, en saber que pintava i que l’art li anava bé per pair el dolor, vam decidir muntar-li una exposició a través de l’Associació Alba. Ens vam adonar que abocar les emocions sobre làmines i després ensenyar-les al públic amb una exposició era molt efectiu per oblidar el patiment”, explica Àngels Font. A partir de llavors, Malkrònik va començar a créixer, relacionat amb el col·lectiu de Dones de Ca n’Anglada, on també participen.
Més enllà de la qualitat artística
Primerament van contactar amb Rat Soriano, pintora terrassenca, que les va acompanyar al principi del camí guiant les sessions, que fins avui dia es duen a terme al centre cívic Montserrat Roig. Durant les trobades sempre hi ha una primera part de meditació, abans de pintar seguint una premissa compartida: que cadascú faci art amb les seves capacitats. “No valorem la qualitat artística del quadre, sinó la teva capacitat de pintar-lo amb el nivell de dolor que tens. Potser un quadre que sembli pitjor fet realment té molt més valor, perquè la persona que el pintava l’ha fet mentre patia molt més dolor”, especifica Àngels Font.
Malkrònik es reuneix setmanalment i cada sessió reuneix de 15 a 25 persones, la majoria dones. La gran part de les participants pateixen esclerosi múltiple o fibromiàlgia, tot i que està adreçada a tothom que pateix malalties cròniques, com fatiga crònica o càncer, i també en cas de malalties mentals, com l’esquizofrènia.
La part psicològica de les sessions és fonamental i se n’encarrega la psicòloga Maruja Rambla. “És important donar-los estratègies per gestionar els estats d’ànim negatius. Durant la pandèmia vam tractar les pors. En aquell moment era positiu i natural sentir por, però està bé sentir que estan acompanyades”, explica Maruja Rambla.
Millor presencials
La mateixa pandèmia va debilitar un pèl el projecte, es van provar sessions telemàtiques, però no van resultar. La vessant presencial, de contacte directe amb les altres persones, és una prioritat per al col·lectiu. A poc a poc, amb la tornada a la normalitat, es van recuperant les trobades presencials i el nombre de persones que hi assisteixen.
En una d’aquestes sessions, la psicòloga va portar làmines que representaven cadascuna una imatge diferent. Les participants havien d’escollir-ne una amb la qual se sentissin identificades, i dibuixar el que els feia sentir. La Luisa Montes va escollir l’oceà, perquè personalment li aporta pau, igual que moltes altres dones de la sala. Altres, però, van escollir la figura d’una dona que es recargolava, perquè per elles representava una dona patint dolor.
A banda d’emprar el Centre Cívic Montserrat Roig, algunes sessions es duen a terme a altres espais, com la Masia Freixa -per dibuixar-la- o museus de la ciutat, com el MNACTEC o el Museu Tèxtil, o es fonamenten en visitar exposicions d’artistes conegudes com Carmen Valverde o Rosa Maria Cortazar.
Ensenyar l’art pal·liatiu a tots els terrassencs
A banda de les sessions de pintura, el projecte Malkrònik també vol ensenyar l’art de les persones participants a Terrassa i al món. Per aquest motiu, ja compta amb tres exposicions als Amics de les Arts, que els cedeix l’espai durant quatre o cinc dies. Cada exposició té un focus diferent. La més recent ha estat la d’aquest 28 de maig, amb temàtica lliure i individual, i amb làmines de 70×70. L’alcalde de Terrassa, Jordi Ballart, va assistir a la inauguració, donant suport al projecte. En la primera exposició, la premissa demanada era que tothom pintés alguna cosa relacionada amb la malaltia, però que s’expressés lliurement. “L’important era que cadascú pintés i s’oblidés del dolor crònic que patia durant aquells moments”, conclou l’Àngels Font. Les mides dels quadres eren de 90×90. A la segona exposició, que va ser el gener del 2020, la temàtica va ser compartida i amb gran significat darrere. Les participants van pintar entre dues sessions un quadre conjunt que representava l’arbre de la vida. A cada fulla, cadascú hi escrivia una paraula, i tot plegat sobre una tela d’un metre per un metre. A partir de la tercera exposició i d’ara endavant, però, els quadres es pintaran de manera individual, cadascú a casa seva.
“Quan pinto m’oblido del dia a dia i és el millor moment”
Luisa Montes mai va poder dedicar-se a la seva vertadera passió, la pintura, perquè va haver-se de posar a treballar amb 14 anys. Pintava com a afició, i mai li ha deixat de posar ganes. La notícia que patia esclerosi múltiple li va caure com un gerro d’aigua freda amb 30 anys, a ella i la seva família. Però va deixar mai de pintar, especialment il·lustració. Fins avui dia continua pintant i està encantada de formar part de Malkrònik des dels orígens. “Quan pinto m’evadeixo, estic en un altre món. M’oblido del dolor i del dia a dia, és el millor moment. Quan et dona un brot és ideal per evadir-te i no donar-li voltes”, explica la Luisa.
“No havia pintat mai, però em distreu del dolor”
Ana Maria Carrasco va haver de deixar de treballar quan li van diagnosticar el 2016 fibromiàlgia amb fatiga crònica i va haver de passar per diferents operacions. També compta amb un 41% de discapacitat, per la qual cosa ja no pot treballar. El dolor ha anat en augment, i cada vegada té brots més sovint. L’Ana mai havia pintat, però va conèixer Malkrònik a través d’un col·lectiu de persones que patien la seva mateixa malaltia, i es va adonar que l’ajudava a oblidar-se del dolor. Des de llavors ja ha pintat 16 quadres: “No soc cap artista, no havia pintat mai, però la pintura em distreu del dolor i em va genial psicològicament”, afirma l’Ana.
