Josep-Maria Font i Gillué
En el comiat que vam celebrar, el seu net Ramon ens va fer una bona semblança iniciada amb una dècima cantada per a l’ocasió i vestida d’anècdotes emotives de la seva vida. Heus ací la dècima: “Una dècima faré/A la tieta estimada/Potser no és improvisada/Però jo l’he volguda fer/Coses bones d’ella sé/De la tieta tan creient/Va viure intensament/Sempre amb un gran coratge/I seguint el seu bagatge/Al cel ens veiem. Amén”.
Filla de mestre Bartomeu, nat a Felanitx, i de Vicenta “Temps de penúries, farinetes i mal menjar durant la postguerra”. Nasqué a Tarragona, ja que el pare tenia plaça de mestre a Vandellòs. Ella va voler exercir de farmacèutica i brillantment va aconseguir-ho amb “molt d’esforç i dedicació que va seguir tota la vida. Una saga de farmacèutiques que encara dura… (germana, neboda i reneboda)”. Aquestes van ser les paraules que les seves cosines Carmina i Mercè Rigo i Grimalt també li van dedicar esmentant la Mercè, que “l’última vegada que la van veure va ser a casa seva, la va anar a veure per espigolar els records, amb la intenció d’enregistrar-los, perquè era el testimoni que quedava de la memòria familiar”.
Com a farmacèutica, es va iniciar fent de dependenta a Badalona. Va viure a Rubí. I fou a Terrassa on va viure la resta de la seva vida, sent titular de la seva pròpia farmàcia, la primera de Can Palet. Va participar en la Parròquia de Sant Josep, on sempre fou una bona col·laboradora en grups de Tercer Món i d’altres, la seva aportació espiritual i material van ser sempre ben acollides. Un cop jubilada, es va traslladar a viure al centre a prop del seu germà Francesc i la seva esposa Esperança, que la van cuidar fins al darrer moment tant com van poder. Com a tants altres, la pandèmia la va viure en una residència i romangué aïllada, com tants altres, tot el llarg temps que va durar fins al seu traspàs a la Vida en majúscules que sempre va conrear.
Vull recordar un viatge que vam fer a Taizé amb la seva amiga Carme Sanahuja, amb el seu sis-cents. També llargs anys participant en un grup laic que seguíem l’espiritualitat del recentment inscrit al llibre dels sants Charles de Foucauld.
La seva fe era de pedra picada i ens ajudava a tots els qui amb ella preteníem també que ho fos. A la missa que es va fer a la seva parròquia amb motiu de la sobtada mort del qui en fou rector, Pere Corbera, va voler dir unes paraules de record i agraïment. No només va ser una bona dona, sinó que va ser una bona cristiana atenta sempre a les necessitats socials. La seva feina els feia conèixer de prop.
Maria Lluïsa, tota aquella colla de jovenets al teu costat et recordem vivament i sempre et recordarem, saps quant t’estimàvem, la darrera vegada que ens vam veure tots plegats va ser a casa del Llorenç i l’Àngels a Viladecavalls, va ser una gran alegria poder-nos retrobar tots plegats després d’anys. Com deia el teu nebot Ramon en el darrer verset de la dècima: “Al cel ens veiem. Amén”.
