Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Resulta que han tingut mig país convuls i mobilitzat durant deu anys per ara assabentar-nos que tota aquesta martingala de la independència era una “performance” ben travada d’una colla de tarats.
Aquesta colla de tarats no tenien res més a fer que fer-nos perdre el temps en les seves fastigoses lluites de domini per mantenir les seves cadires a la tribuna del poder.
Centenars de milers de persones llançades al carrer, famílies senceres amb els nens a coll i airejant estelades al vent. Serp multicolor de gent agafant-se les mans (la Via catalana) des de les terres de l’Ebre fins al Pertús cantant cançons tradicionals de la cultura catalana. Tres mil persones encausades per defensar, promocionar i encapçalar o participar en diferents esdeveniments relacionats amb la llibertat dels individus i dels col·lectius en la lluita pel seu dret a l’autodeterminació.
Nou dirigents polítics i socials, entenc que motivats i convençuts, engarjolats per mostrar-se més del compte i, segons un tribunal de la cort espanyola, desbocats i actuant fora de les lleis casposes del regne de la gran Espanya. Adolescents i avis apallissats pels “piolins” al crit d’“a por ellos”, contenidors cremats, batalles campals als carrers i un munt de bajanades que prefereixo no continuar esmentant. Tot plegat perquè ara surti qualsevol Rufián i amb tot el seu desvergonyiment digui públicament que això de la independència era quelcom perpetrat per un tarat que en aquell moment no era res més que el president de la Generalitat i semblava que tenia ERC al seu costat.
La història de Catalunya ens aporta molts episodis de decepció i pèrdua de la identitat que un poble necessita per poder consolidar veritables opcions de constituir-se en un territori autodeterminat. Sempre hem estat, això sí, uns lluitadors incansables que han persistit en aquesta vella i bella idea de ser independents i de poder gestionar els nostres recursos des de la nostra intimitat. Però ens han faltat collons, convicció, lideratge i sort. Exemples molt propers, com la defensa que fan els ucraïnesos de la seva terra, amb els seus líders polítics al capdavant, ens deixen bocabadats de com de solvents, eficaços, decidits i valents són. Allà les coses són de veritat, sense tares estèrils que facin creure a la gent que allò que estan vivint s’assembla a un espectacle de circ romà. Allà les lluites són de veritat, els homes i les dones fan la guerra de veritat, lluiten per ser el que volen ser i encara està per veure quin en serà el resultat.
A Catalunya semblava que tot estava preparat per poder disposar d’estructures d’estat i avançat el temps, després d’aquell simulacre de declaració de l’octubre del 2017 que va durar 56 segons, vàrem amagar el cap sota l’ala i fa uns quants mesos que en patim les conseqüències i que estem oblidant l’efervescència popular que un grup de tarats ens va fer activar.
Una lectura positiva de les circumstàncies viscudes en aquests anys va ser la demostració viva i potent de les possibilitats que tenim els col·lectius quan de manera solidària i ferma treballem per un objectiu comú que ens recull. Va ser increïble observar de quina manera els catalans que defensaven l’opció del dret a decidir (un 80%) s’organitzaren per poder tirar endavant un front comú mai vist en els últims 300 anys a les nostres contrades. Va ser un magnífic testimoni de les possibilitats que el gènere humà ofereix davant la convicció i la lluita col·lectiva i pacífica, llàstima que finalment sabéssim que tot plegat havia estat una independència amb tara.
