Carles Codina Verdaguer, professor de Ciències socials d’ESO i batxillerat a l’institut Montserrat Roig de Terrassa
El sistema educatiu català està en risc. No volia començar aquest article amb dramatisme, però crec que la frase és una veritat incontrovertible com poques i que val el seu pes en or si tenim en compte l’any escolar que hem passat i que encara no s’ha acabat.
Mai des de l’etapa Rigau i el govern Mas que va executar les retallades derivades de la crisi immobiliària hi havia hagut una conflictivitat tan intensa entre la comunitat educativa i el Govern de la Generalitat.
Hauríem d’anar fins als anys vuitanta per veure uns sindicats tan mobilitzats. El context és molt diferent i el món, Espanya, Catalunya i Terrassa han canviat molt en els gairebé 40 anys que separen les dues mobilitzacions del professorat.
Com a docent, fa 25 anys que imparteixo classes a secundària i batxillerat. L’experiència acumulada aquest quart de segle treballant ininterrompudament i alhora participant de diferents espais educatius em permeten tenir una perspectiva de l’educació formal que m’agradaria compartir amb vosaltres.
Així doncs, inicio amb aquest article una sèrie de cinc participacions al diari de la meva ciutat amb l’objectiu d’aclarir o si més no aportar informació contrastada i tamisada.
Avui fa tot just un mes que vaig presentar a la llibreria La Temerària el llibre de l’amic i excompany de professió, Manel Garcia, actualment professor d’Història a la UB i en excedència de la seva feina com a professor de filosofia d’ESO i batxillerat. El llibre es titula “Finlàndia. Una apologia de l’educació pública del nostre país” (Arpa, Barcelona, 2022). Es tracta, com l’autor mateix el defineix, d’un “pamflet” que utilitza el país escandinau com a alter ego de Catalunya i que li ha permès exposar en no més de cent vint pàgines i escrit a raig durant la pandèmia un seguit d’observacions que han trepitjat més d’un ull de poll en el benpensant món de l’educació a Catalunya. Manel Garcia ironitza en tot el llibre i tira dels clàssics que domina per venir a dir, citant el primer Laporta, que “no estamos tan mal” pel que fa a l’educació.
El sistema educatiu públic funciona. I funciona malgrat les legislacions, els canvis de currículum, el conseller o consellera de torn, les retallades, la formació bàsica del professorat, els embats de partits polítics que ens acusen al professorat d’adoctrinar, el debat lingüístic, el bombardeig de missatges per via de les xarxes socials que els diu a la nostra joventut que dient quatre burrades davant d’un ordinador i fent-se viral un es pot enriquir, la deixadesa de les famílies a transferir a l’escola educar en valors i un llarg etcètera que posats un darrere l’altre omplirien els articles previstos.
A mi m’agradaria matisar el missatge de l’amic Manel: el sistema educatiu públic funciona, però està en risc. I m’agradaria exposar per quina raó està en risc.
En un altre llibre que també fa referència al país eslau, “Gracias, Finlandia”, de Xavier Melgarejo (Plataforma Editorial, Barcelona, 2013), i que en aquest cas sí que feia una anàlisi del sistema educatiu finès, el professor i director d’escola explicava la idea que l’èxit educatiu a Finlàndia es devia a raons culturals que van més enllà dels elements contingents, com la llei educativa o qui governa el país o el Ministeri d’Educació.
Melgarejo parla del sistema educatiu com un subsistema del país. Explicava el valor social del professorat, la professionalització dels futurs professors i professores a la universitat en els darrers cursos, el fet que al professorat se l’anava a buscar a les universitats abans de llicenciar-se o graduar-se, com Silicon Valley fa amb els estudiants del MIT (Massachuset’s Institute of Tecnology). Però el que més destacava en la seva anàlisi era l’intens sentiment de comunitat que envoltava tota decisió presa al voltant de l’escola: els consells municipals tenen una gran capacitat decisòria sobre les escoles del seu municipi fins al punt de poder contractar el professorat, les famílies participen d’aquests consells escolars, el 95% de les escoles i instituts són 100% públics, no existeixen diferències entre els centres escolars de barri o els de les zones urbanes. L’autor també explicava els recursos humans i econòmics que s’hi abocaven i evidentment també són factors decisoris.
Però repeteixo: l’objectiu educatiu a Finlàndia és comunitari i està en mans de la comunitat. És la comunitat, i no només la comunitat educativa, la que és responsable del que passa a l’escola. La comunitat és comunitat educativa, fet que fa que l’educació a Finlàndia estigui socialitzada.
L’amic Manel Garcia va fer la presentació del seu llibre. Després d’uns minuts exercint la classe magistral, el públic es va començar a animar. I el ferro que hi havia (directors i directores de centres educatius de Terrassa, funcionaris d’Educació de l’Ajuntament, l’actual regidora d’Educació i un exregidor) van participar i enriquir el debat. L’expertesa i l’experiència sovint van plegades, i a vegades sembla que la política obvia aquesta veritat.
Si ens volem assemblar als sistemes educatius dels països que han excel·lit en educació, caldrà ampliar el debat, fer-lo comunitari, fer partícip la societat de com vol que s’eduquin els seus fills i filles. Perquè l’educació es fa en el present, però té repercussions en el futur. Educar ara és pensar com volem ser.
