Joan Roma i Cunill
Per raons d’activitat política, al llarg de quaranta-tres anys, he conegut la majoria de protagonistes en ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Govern de la Generalitat, Govern Central, Parlament, Congrés i Senat.
És un gran avantatge per a resoldre temes i alhora per fer previsions de cap on aniran les coses, en funció de qui està al davant del tema en qüestió.
No faré llista perquè seria llarga, amb el perill de deixar-me algú en el tinter, però he conegut i tractat amb un bon nombre de personatges de primer ordre, que tenien un cap molt ben moblat i alhora tenien aptituds per a la gestió pública, perquè molts d’ells prèviament l’havien tingut a la privada. De seguida es veu qui ha estat en una banda i l’altra, i qui només n’ha coneguda una.
Si comparem la composició humana a les institucions en els primers vint-i-cinc o trenta anys de la democràcia recuperada amb ara, constatarem un lent però progressiu descens de les aptituds i dedicacions. L’entusiasme dels primers anys va donar pas a una certa estabilització i d’aquí, a poc a poc, a un descens de les virtuts i preparació dels principals càrrecs institucionals, i també tècnics.
Aquest progressiu descens té diverses causes, llargues d’explicar, però el desprestigi de la política, la manca de canvis en el sistema i l’entrada de persones sense contacte previ amb la realitat del carrer ni de les empreses ha anat produint un cercle tancat que redueix les opcions a triar a l’hora de posar algú al capdavant de les institucions.
Aquesta davallada, en la qualitat i preparació, la vam constatar de forma crua i visible en tot el procés independentista, en el qual vam veure persones actuant amb una mediocritat, una prepotència, un desconeixement de la realitat interna i externa que hauria estat impensable en persones de més preparació. Cap dels càrrecs institucionals d’anteriors mandats i legislatures hauria emprès el camí elegit, i encara menys hauria trencat normes i lleis, imaginant sortir-ne indemne.
El procés és la millor prova de la mediocritat dels dirigents disponibles. I d’aleshores ençà la mediocritat ha augmentat fins a arribar a cotes mai imaginades. Si avui repassem els protagonistes de les nostres institucions, en salvarem un petit percentatge, però la resta no haurien d’estar en els llocs que ocupen.
I si algú creu que es pot jugar a primera divisió amb jugadors de segona, s’equivoca. Ni és realista ni és factible, per això veiem tantes batalles inútils, tantes queixes sense sentit, tant victimisme i tan poques realitats. Quan algú es queixa del que té sense haver-li tret tot el suc, queda desacreditat, ara i aquí, el Govern de la Generalitat actua amb un infantilisme i una manca de professionalitat realment preocupants.
Toca, doncs, regenerar la vida política i per fer-ho cal anar a buscar jugadors de primera. Fàcil de dir, complicat d’aconseguir, però és el que toca fer. Em consta que al Parlament hi ha qui es prepara per agafar el relleu i està aplegant el seu entorn, persones preparades i capacitades per recuperar el prestigi i eficàcia perduda.
