Ander Zurimendi, periodista
Si et va agradar el film, ara toca defensar les famílies pageses que encara sobreviuen. El film “Alcarràs” ha estat la revolució del cinema a Terrassa! De fet, hi va haver sessions al Cinema Catalunya en què es van exhaurir les prop de 350 butaques de la sala gran!
Si vas empatitzar amb la impotència d’aquesta família pagesa. Si vas sentir com a teva la injustícia de l’amo especulador. Si et vas sentir reconfortat veient aquell espai que percebem verge, primigeni, familiar, d’infantesa. De quan els nostres avis encara eren vius i la mama ens posava Topionic a les ferides que ens fèiem als genolls.
Si et vas sentir així… Llavors ara has de passar a l’acció. No només per aquesta família lleidatana, sinó per defensar els altres Alcarràs que resisteixen al Vallès. Em ve al cap Pere Botifoll, de Ca n’Oliveró, que a risc que em doni una clatellada quan em vegi, diria que té una retirada al personatge de Quimet. Doncs mantenir projectes agroecològics com aquest a Castellbisbal implica fer consum estratègic i omplir el cistell a la seva parada al Mercat. I de retruc, dedicar uns minuts a tenir una conversa breu i potser intranscendent amb la paradista, però una conversa amable i que fa teixir xarxa.
Ullastrell també és Alcarràs. Amb els seus productors de formatge (D’U), d’oli i verdures (Cal Masvalls), vi (Can Morral)… I d’altres que encara no conec! Ara bé, si voleu veure oliveres mentre feu l’excursió de dissabte, compreu oli local. Si voleu veure vinya als marges dels camins, beveu vi de les nostres contrades. I si us fa gràcia trobar ovelles i cabres als camps, compreu lactis de la comarca.
Perquè Alcarràs també fa gust de formatge. És el cas del Turó de les Nou Cabres, iniciativa jove amb un ramat que pastura per Can Bogunyà (de camí al Parc Audiovisual). M’encanta veure les caquetes a l’asfalt –com si fossin pilotetes trepitjades- quan surto a córrer. Em transporta als estius a Amurrio (País Basc). La llet d’aquest ramat també proveeix el pastor Dani Sagrera, de Castellar del Vallès, qui elabora el seu formatge i iogurts a Can Padró.
I parlant de formatges, a Vacarisses fa tems que ho peten. Tant és així que la Frasera ha pujat d’escala i també comercialitza ara els seus formatges a supermercats. Però també podreu aconseguir formatges de la Frasera si participeu en cooperatives de consum, com la que es reuneix els dimarts al casal de barri de Sant Pere. El que comunament s’ha anomenat les cistelles de verdures ecològiques (on el pagès porta el que toca per temporada), i a les quals s’afegeixen altres productes agroecològics.
També podeu fer nodrir el rebost a l’agrobotiga L’Egarenca, punt de trobada de productes de molts Alcarràs de la nostra comarca i limítrofs. Posar-se en contacte amb els pagesos de la cooperativa Vímet, que conreen a Torrebonica. O, senzillament, habilitar un hort comunitari. Escletxes a l’asfalt.
I és que pagar un preu correcte per un aliment repercuteix en un sou digne per a qui el treballa. Evitar els supermercats permet estalviar intermediaris que no aporten cap valor a la cadena de distribució. I si aquestes famílies tenen feina, estarem fixant població al territori. Perquè igual que s’ha parlat a bastament de “l’Espanya buidada”, caldrà parlar també del “Vallès buidat”. També mantindran el paisatge (horta, oliveres, vinya). Diversificaran el mosaic agroforestal. I més enllà del bucolisme de les ovelles, aquest ramat de bestiar farà una pastura preventiva que evitarà els incendis d’estiu. Netejant el sotabosc, són un tallafoc natural. “Ovelles bomberes”.
Al Vallès li cal defensar les darreres expressions de ruralitat que li queden. Perquè Alcarràs no és (només) un poble de Ponent. Ara ja ha esdevingut un sinònim de resistència. I al Vallès en tenim molts, d’Alcarràs.
