Joan Roma i Cunill
Ben pocs catalans saben què és i per a què serveix la Sindicatura de Greuges. Alguns han sentit parlar de Rafael Ribó, per anteriors càrrecs, i són quatre mal comptats els que saben que el seu càrrec suposa la tercera autoritat del país: Catalunya.
Precisament per aquest immens desconeixement em permeto donar algunes dades que encara sorprendran més els estimats lectors i lectores. Aquesta setmana, concretament el 10 de maig, el síndic complirà 77 anys (10/5/45). Fa 17 anys que està al càrrec, els 3 darrers amb el mandat ja caducat.
Generosos com som a Catalunya amb els sous dels alts càrrecs, a ell li correspon un de 130.000 euros/any, amb protocol i despeses a part. Lògicament, és el millor pagat de tots els síndics d’Espanya, portin el nom que portin, i supera també el del Defensor del Pueblo, malgrat que aquest tingui 47 milions de possibles peticionaris, i el síndic, només 7,6. Disposa d’un ampli equip directiu (tots ells amb sous que superen els 90.000) i un total de 22 assessors, i funcionaris adjunts, fins a arribar a una plantilla total de 70 persones, amb un pressupost anual que arriba als 7 milions, gran part del qual se’n va en salaris (5.947.413).
Davant tanta generositat pressupostària, es podria pensar en resultats importants i rellevants per al país. Ho sento, però no. No ho dic per dir-ho, sinó perquè n’he seguit l’evolució i el treball els darrers 30 anys. Per tant, no solament de l’actual síndic, sinó també dels anteriors, la qual cosa em porta a expressar, una vegada més, els greus errors comesos a l’hora de conformar l’estructura de l’administració catalana.
Ho he dit mantes vegades que Jordi Pujol va bastir la nova administració mirant i copiant tot el que tenia el Madrid-Estat. És a dir, es catalanitzaven els noms, però es copiaven les estructures. Si allà tenien ministeris, aquí tindríem conselleries. Si allà Tribunal de Cuentas, aquí Sindicatura de Comptes, i lògicament, si allà hi ha Defensor del Pueblo, aquí Sindicatura de Greuges. Tot, amb grandesa i sense parar en despeses. Bons sous, amplis i luxosos edificis, i aparell protocol·lari com correspon.
Del seguiment que n’he fet, puc afirmar, de forma clara i rotunda, que no serveix per a res. És una institució mal concebuda, mal gestionada i desconeguda per la majoria dels catalans, que ni la fan servir i si ho fan, s’adonen que ningú li té prou de respecte perquè les seves intervencions siguin tingudes en compte. El resultat deixa clar la seva inutilitat. I, tanmateix, intenta aparentar treball, movent-se per tot el món, en reunions amunt i avall, per donar la sensació de treball. Aquest moviment ens ha costat un altre ull de la cara, sense cap resultat tangible. Simples ganes de fer veure que es fan coses.
Acabo. Un càrrec com aquest, que si funcionés hauria de fer especial atenció a l’objectivitat i a l’exigència de rigorós funcionament de l’administració catalana, s’ha decantat clarament pels qui manen, no fos cas que el substituïssin. Ara mateix, i això és el que motiva aquest article, s’ha ficat en el tema del suposat espionatge, sense tenir ni la informació ni la tècnica suficient per exposar opinió. Ha estat la seva norma durant aquesta llarguíssima trajectòria, que sembla que tindrà aviat final, amb un relleu que ha trigat tres anys i que ell tampoc ha facilitat, presentant renúncia. En fi, una mostra més de com funciona el nostre país, i alguns dels seus organismes.
I un exemple més de com el diner podria tenir un destí molt millor si es traspassés cap al Departament de Sanitat, d’Educació o Benestar Social. Governar és prioritzar i més en temps de crisis.
