Joan Carles Folia, Coach Advance Life
La Direcció General de Currículum i Personalització, des de la Subdirecció General d’Ordenació Curricular, està elaborant els nous decrets d’ordenació dels ensenyaments d’educació infantil, educació bàsica i batxillerat, que entraran en vigor el curs vinent.
Entre altres coses, aquest esborrany planteja avaluacions només a final de curs i canviar la nomenclatura d’aquestes avaluacions. A primària, hi haurà una avaluació a final de segon, quart i sisè. A secundària es faran al final de cada curs. Aquestes avaluacions també canvien la nomenclatura i passaran a ser “assoliment excel·lent”, “assoliment notable”, “assoliment satisfactori” i “en procés d’assoliment”, eliminant l’actual insuficient o suspens. L’equip docent decidirà en finalitzar cada cicle, en el cas de primària, i cada curs, en el de secundària, el pas de curs o la promoció de l’alumnat. En canvi, aquest pas de curs és automàtic a 1r, 3r i 5è de primària. La decisió que un alumne romangui un any més en el mateix curs a segon, quart i sisè o als diferents cursos d’ESO té caràcter “excepcional” i requereix l’elaboració d’unes orientacions personalitzades i una proposta de mesures o suport.
Ja fa uns quants anys que el nostre sistema educatiu pateix una dosi de laxitud a l’hora de situar els referents bàsics d’aprenentatge que els nostres joves necessiten per poder sortir preparats per encarar les dificultats que en l’edat adulta es trobaran. Els professors de l’ESO ja posen el crit al cel davant d’alguns comportaments intolerables de molts dels seus alumnes que relativitzen la necessitat de treballar i esforçar-se per assolir els nivells mínims per tirar endavant la vida de les persones.
Els professors universitaris cada vegada més es mostren estupefactes amb els nivells que es troben en els primers cursos dels graus i la quantitat de faltes d’ortografia, per posar un exemple, que ja deixen de corregir en els seus exàmens. També en els alumnes de cicles formatius es troben amb mancances bàsiques amb allò que sempre hem cregut mínim vital com és llegir, escriure i saber comptar sense utilitzar els dits o la calculadora. I és que, com acostuma a passar en moltes de les coses que ens envolten, hem aplicat una llei del pèndol que no sap situar la necessitat a prop de la realitat. Hem anat d’una educació dirigida i unitària per a tothom basada en la repetició de continguts memorístics i mecànics a perdre’ns en el bosc de les emocions, la diversitat, la inclusió, i la tolerància sobrepassant els referents comuns i necessaris per créixer i educar-nos d’acord amb les exigències del món. Ara es treballa per racons, per projectes, per ambients, per competències, per àmbits, transversalment, atenent la diversitat i la no frustració i tot plegat ha convertit els centres docents en oasis de permanència, l’escola pàrquing que desbarata la veritable formació dels alumnes.
Les noves generacions, com totes les generacions anteriors, necessiten ser educades amb l’assumpció de l’esforç i el treball amb rigor, tot plegat s’ha d’adequar a les diferències que cadascun dels nens i nenes presenten, però dit això, ens hem de deixar de ximpleries i entendre que als centres docents es va a fer una tasca que descansa sobre la plataforma de l’exigència i la fermesa i que per assolir aquest objectiu, de vegades l’ambient que es genera és incòmode per al nen, que davant del desencís i la frustració ha de trobar eines, acompanyat pel mestre, per poder superar uns reptes, ara petits, però que l’entrenaran per a estirabots futurs més colpidors. El nen o la nena que se sap suspès ha de lluitar per superar-se, però si tota la informació que rep tant ell com la família és que es troba en procés d’assoliment, la bena que ens posem als ulls farà que la ferida es vagi fent cada vegada més grossa. Anem a l’abisme, caiguda lliure.
