[Joel Codina]
Fa prop de dos anys enrere, quan pocs dels que omplien la Jazz Cava amb els ulls com a taronges i les orelles ben ventilades de cera, encara no tenien molt clar el nom d’Immanuel Wilkins. En Valentí Grau i l’organització del Festival Jazz Terrassa ja estaven esbossant i teledirigint el que es va poder viure a l’elenc egarenc en forma de concert.
Per a qui a hores d’ara encara no tingui clar la figura del sideman criat a Filadèlfia i establert a Brooklyn, no és ni menys ni més, que un dels grans exponents actuals de l’onada contemporània a Nova York. Aclamat per la revista “The New York Times” com un dels millors exponents del jazz actual i tenint en propietat ser el millor àlbum del 2020 amb el seu treball de debut “Omega”.
La Cava es va vestir de curiositat i fam alhora, plena de joves músics amb desig delitós de viure en primera carn l’onada més fresca del jazz actual. I el cert és que el concert no va decebre en res, una primera part més introductiva i de tanteig, amb algunes perles, en gran part més lectora per la part de Wilkins, cercant la seva integració i posada en escena més lliure.
Un primer set on va desgranar durant poc més d’una hora cinc peces variades amb la sensació de cercar una mica el to al lloc i al públic.
Cal destacar Ferguson i An American Tradition ambdues peces formant part del seu primer treball “Omega” editat per Blue Note.
El segon set es va erigir en el foc de la nit, amb la seguretat que tot era possible en moments i de contrastades experiències, passatges de bogeria ideal on el trio sense Wilkins feia i desfeia ampliant marcs musicals que anaven triturant tot el que es posava per davant. Les tecles catàrtiques de Micah Thomas al piano on la seva mà dreta recorria escales cargolades cada cop més, mentre la mà esquerra mantenia certa coherència enmig de la follia.
El contrastat món de Tyrone Allen al contrabaix on executava amb ritme “froidià” el moviment de les seves cordes i que dibuixava multituds de teles d’aranyes on s’agafaven fortament la tecla de Micah i les baquetes de Kweku Sumbry. Fins a onze vegades vaig poder observar l’encreuament de mirades del trio en una sola peça, per anar-se passant la pilota i colideratges com aquell Barça de Cruyff i els seus “rondos”.
Si hi afegim que Immanuel Wilkins en aquest segon set hi va posar en dos moments clau, no la carn al foc, sinó, la d’estripada coherència dels seus dits i uns pulmons d’acer, ho tindríem gairebé tot. Diria que va deixar segellat una d’aquelles afirmacions que pocs músics poden fer cap als altres, i és que, a l’infern és baixa plorat de casa.
Foc i dinamita, guerra, quanta i quanta guerra musical, aquell sincopa paranoic que no t’abandona, que et trastorna en minuts i minuts, en minuts que es fan bola, una bola que t’estreny no solament a l’estómac, sinó al cap, al cor, als braços, a les cames i plores i crides i et remous i et mous i crides i tornes a cridar i estàs posseït i posseït tornaràs a la teva vida saben que t’han portat a l’infern, un infern blau, ple d’encenalls d’ànimes que et fan vibrar. Ni cares a, ni cares B, uns autèntics “fills de puta” com exclamava Miles Davis quan algun músic li feia veure les portes de les seves pròpies tenebres.
Immanuel Wilkins juntament amb el seu trio, va fer un “veni, vidi, vici” en tota regla dins del 41 Festival de Jazz de la ciutat i a banda va mostrar per aquí pogués captar que a l’infern hi ha molta vida, bona i dolenta… si fa no fa, com a la terra.
Flames blaves sobre l’escenari egarenc i un repàs de temes, encapçalats per “Emanation”, “Don’t Breack”, “Whitness”, “Lift” i la incommensurable “Lighthouse”, tots ells del seu darrer treball “The 7th Hand Blue”. Hi ha músics que toquen els instruments que tenen entre les mans, altres, com és el cas de Wilkins i els seus, els fan parlar.
Quatre jugades en una, composició, interpretació i dues veus, les seves i les que neixen dels seus instruments.
Una meravella, una altra meravella i així va anar renaixent la nit, fins que Immanuel Wilkins, Micah Thomas, Tyrone Allen i Kweku Sumbru varen decidir que es fes fosc de nou després de dues hores de concert.
