Joan Carles Folia, Coach Advance Life
En un d’aquests estudis que es fan i es publiquen en diferents portals científics no fa gaires dies es comparava els diferents comportaments que homes i dones mostraven en la seva posada en escena.
Els homes, deia l’estudi, utilitzen una mitjana de 15.000 paraules al dia i les dones n’utilitzen 30.000. De fet, un grup de neurocientífics de la Facultat de Medicina de la Universitat de Maryland ho atribueix al fet que les àrees relacionades amb la parla al cervell femení compten amb un 30% més de FOXP2, l’anomenada proteïna del llenguatge. Altres estudis apunten que a la seva ment hi ha més connectivitat en àrees preparades per aprendre idiomes, dir paraules i entendre la modulació de la llengua (prosòdia). Però deixant els estereotips més rancis de banda, és veritat que les dones parlen més que els homes? Hi ha alguna evidència sobre això? Altres estereotips força comuns que intenten explicar per què les dones són més xerraires és perquè la comunicació és més important per a elles, perquè ho fan per establir una connexió emocional, i mentre que els homes parlen de coses, les dones parlen de persones, relacions i sentiments. La realitat és que una revisió de 56 estudis realitzats per Deborah James i la psicòloga social Janice Drakich va descobrir que només dos estudis asseguraven que les dones parlaven més que els homes, mentre que 34 estudis assenyalaven el contrari, 16 més van assenyalar que parlaven exactament el mateix i quatre no van mostrar un patró clar. La revisió va arribar a la conclusió que la quantitat de paraules que diuen les persones està més relacionada amb el seu estatus social que no pas amb el gènere. En entorns més formals o públics, la persona que parla més és la que té un estatus superior.
El que sí que podem afirmar és que les àrees frontals i temporals del còrtex són més grans en les dones que en els homes i sembla força clar que són aquestes àrees cerebrals les que influeixen en les habilitats del llenguatge i a més maduren en les nenes uns quatre anys abans que en els nens. També sabem que les dones tenen un hipocamp més gran i un sistema límbic més profund que els homes, cosa que els permet sentir tot el rang i la profunditat de l’espectre emocional molt més que els nois. Aquesta combinació morfològica i química de la composició del cervell masculí respecte del femení sembla reforçar una percepció social, tot i que poc contrastada, de l’afirmació que les dones xerren més que els homes i són més emotives. També en aquest aprofundiment del funcionament dels dos cervells s’ha pogut apreciar que tant els homes com les dones alliberen l’hormona oxitocina durant esdeveniments estressants. Però els estrògens femenins es combinen amb l’oxitocina per produir un efecte calmant, mentre que la testosterona masculina només fa que els homes siguin més impulsius. Les àrees cerebrals que controlen l’agressió i la ira són més grans en dones que en homes, cosa que pot suposar algun grau en taxes més elevades de violència masculina.
Ja fa molts anys que vaig començar a estudiar el funcionament del rei cervell i també fa força anys que vaig deixar de participar en discussions estèrils sobre la desigualtat que existeix entre els homes i les dones. Pràcticament, tots els comportaments dels uns i de les altres estan subjectes a la composició, maduració i creixement personal que cada persona ha desenvolupat en el seu ordinador central. Algunes d’aquestes variables presenten un determinisme cognitiu lapidari i d’altres requereixen un nivell d’anàlisi individual de quines són les coses en les quals volem intervenir per poder ser més competents. Acceptar el nostre cervell genètic, sabent que és flexible i modelable i treballar-lo per canviar coses en un sentit concret serà clau per ancorar la nostra identitat. Així doncs, les dones que xerren molt poden deixar de fer-ho igual que els homes més callats poden comportar-se com a cotorres, amb el permís i límit del cervell de cadascú.
