“Quan passi tot això, farem allò o allò altre”, es repetia amb atàvic desig d’esperança. Però “això” no passava, i no ha passat. Dos anys es compleixen ja de pandèmia (oficial): el 14 de març del 2020 es va decretar l’estat d’alarma. Tot i que els índexs epidemiològics convidin a l’optimisme, el coronavirus segueix entre nosaltres i hi ha milers de terrassencs que el sofreixen, i que el porten sofrint molt de temps. Són els malalts de Covid persistent, un 10% dels pacients diagnosticats. A Terrassa són, com a mínim, 7.314 persones.
Ermengol Gassiot, professor d’arqueologia de la UAB, de 49 anys, n’és un. La seva vida va fer un tomb tot just fa dos anys. Es va infectar el 13 de març del 2020. El 14 presentava tos i dificultats respiratòries. L’endemà, els símptomes van augmentar “de manera brutal”. Va contactar amb el CAP Sant Llàtzer. “En aquells moments els malalts havien d’estar dues setmanes confinats. Em van dir que prengués paracetamol i poc més. En els següents tres o quatre dies tenia febre, no gaire alta, però no em podia moure ni mantenir una conversa”. Va acudir a l’Hospital de Terrassa, li van fer una radiografia. Llavors no hi havia PCR. “Em van dir que no sortís de casa durant quinze dies”. D’altra banda, seguiment telefònic una vegada a la setmana.
L’Ermengol va millorar, però allò es tractava d’un miratge. A l’abril i maig del 2020 els símptomes es deixaven veure, augmentaven la seva gravetat, desapareixien, reapareixien: febrícula persistent, falta d’aire. I així van passar mesos i mesos. I així segueix la situació.
Ermengol Gassiot, sindicalista i professor d’arqueologia / NEBRIDI ARÓZTEGUI
“Al principi va haver-hi qui va pensar que era una qüestió psicològica, per l’ansietat col·lectiva d’aquells moments, però la tos i la febrícula no me les inventava jo”, diu. Va contactar amb altres malalts en una situació similar i van constituir el col·lectiu d’afectats. “En realitat, nosaltres vam inventar el terme”: Covid persistent. “La immensa majoria compartíem la simptomatologia: pujades i baixades, afectació en vies respiratòries altes, sequedat de gola, tos, cansament recurrent”.L’Ermengol va intentar reactivar-se a poc a poc. Cada certs mesos, una setmana de cansament i falta d’aire. Al gener del 2021, un altre cop símptomes. Va donar positiu. “Oficialment, era la primera vegada que tenia Covid”. Confinament d’un mes, PCR negativa després, “però continuaven els episodis de cansament”.
Va estar de baixa entre març i juliol del 2020. Va treballar entre juliol del 2020 i gener del 2021. Va tornar a estar de baixa entre gener i març del 2021. Li van donar l’alta, però treballava a mig gas. Al juliol passat, treballant a la muntanya, va sofrir un accident que li va provocar diverses fractures en una mà. Li van fer una PCR: positiu. Va tenir molts problemes per ser intervingut d’urgència, i per rebre les cures diàries. “No em volien”. Al gener passat es va reincorporar al treball, però els símptomes persisteixen: “Sí, es pot dir que sofreixo Covid des de fa dos anys”.
La Joana
“Ara tinc més dies sense símptomes que amb símptomes, pero no puc assegurar que demà sigui igual”. Joana Moreno, de 52 anys, és infermera. Es va infectar a l’abril del 2020 i poc abans de l’estiu passat ja disposava del diagnòstic oficial: Covid persistent. “Alguna cosa alleuja aquest reconeixement. Jo sabia que no inventava res, però molta gent em deia que em recuperaria i jo veia que no era així”. El pitjor van ser, per descomptat, les primeres setmanes. Joana va romandre sis setmanes en el seu dormitori: “Em sentia com s’ha de sentir algú aixafat per un camió”.
Després, se sentia “una àvia en un cos més jove”, rememora, amb llàgrimes en els ulls. Passaven els mesos i a la Joana encara li costava caminar, i havia de fer els llits per etapes. No podia pujar escales. L’estiu del 2020 va començar a nedar en la piscina. A poc a poc, metre a metre. Aquella tardor va realitzar rehabilitació física i respiratòria, també a casa, Continuava pujant esglaons. Després va arribar el pilates per recuperar musculatura, i les sessions de teràpia psicològica. La Joana li posa molta obstinació. “Faig els exercicis, pocs o molts, encara que no em trobi bé”. Gairebé dos anys després, segueix de baixa.
Joana Moreno diu que ara comença a veure una mica el final del túnel / ALBERTO TALLÓN
Encara falta perspectiva per avaluar l’impacte real del coronavirus persistent i els seus símptomes variats. “Falta definir la seva durabilitat i la seva intensitat, per exemple”, adverteix Esther Calbo, directora assistencial de l’Àmbit Mèdic de la Fundació Assistencial MútuaTerrassa. La nebulosa plana, doncs, sobre aquest col·lectiu de malalts. Molts se senten oblidats, apartats, incompresos, desemparats, no reconeguts. Per lluitar junts, van crear el Col.lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la Covid 19, del qual en formen part diversos terrassencs.
No s’ha de confondre la persistència dels símptomes amb les seqüeles, adverteixen els metges. La Covid-19 deixa seqüeles a molts malalts, però això no és persistència. La persistència es mostra en pacients que, mesos després de sofrir la malaltia, “encara continuen ranquejants per la fatiga, o noten dolors musculars o ossis que abans no sentien, o dolors en el pit, pèrdues de memòria, angoixes, pors, alteracions de la nutrició”, destaca la doctora Monserrat Ureña, directora d’atenció primària del Consorci Sanitari de Terrassa (CST). “Molts afectats tenen por d’empitjorar i a la llarga la persistència pot ser invalidant”, afegeix.
Per considerar la persistència, han de transcórrer un mínim de tres mesos des de la infecció. Aquesta cronificació afecta més dones que homes i les persones perjudicades tenen entre 36 i 50 anys i, per regla general, acaben acudint a un metge quan veuen que els símptomes no marxen després de diversos mesos.
Primer, els professionals sanitaris descarten motius per als símptomes que no tenen a veure amb el coronavirus (mancances vitamíniques, per exemple). Després, amb l’excepcions que la falta d’estudis encara imposa, es pot abordar la hipòtesi de la persistència i el combat contra ella, posant l’accent “en la importància de la vida saludable” i treballant altres esferes, com la rehabilitadora i la de salut mental, subratlla la doctora Ureña. Les derivacions psíquiques del Covid són una vessant en creixement
“Ha costat molt, he treballat molt, pero ara sí que veig una miqueta de llum al final del túnel”, diu la Joana.
