Xavier Roca, director de l’ESEIAAT de la UPC
Amb motiu de la difusió dels resultats del Baròmetre Municipal de Terrassa, Xavier Marcet va publicar fa uns dies en aquest mateix diari un article titulat “La ciutat ensopida”.
Marcet fa una valoració dels resultats una mica pessimista. Si mirem objectivament les xifres, l’opinió majoritària dels ciutadans i les ciutadanes és que Terrassa és un bon lloc per viure-hi, perquè hi ha qualitat de vida i tranquil·litat; a més, són optimistes, ja que més de la meitat dels enquestats creu que en un futur la ciutat millorarà.
A la segona part de l’article, Marcet reclama de l’Ajuntament apostes que permetin imaginar una Terrassa menys anodina (sic) i reprendre iniciatives vertebradores que la converteixin en ciutat d’avantguarda, passant a l’acció i convertint en realitat projectes transformadors (sic). És en aquest sentit on m’agradaria aportar algunes idees, vinculades a la qualitat de vida i la tranquil·litat que perceben els terrassencs. Si fem una ullada ràpida al passat veurem que la Terrassa de finals del segle XIX era allò que l’economista britànic, i pioner de l’economia del benestar, Alfred Marshall va anomenar un districte industrial, una ciutat molt semblant al Lancashire o Sheffield dels anys de la Revolució Industrial; un conglomerat productiu especialitzat, amb gran profunditat de mercat, en què els ajuntaments eren promotors de l’activitat econòmica, apostaven per la formació professional i universitària per proveir la indústria de bons professionals i establien relacions estretes amb altres ciutats similars i amb el propi teixit industrial.
En les tres darreres dècades del segle XX els anomenats districtes industrials ja havien desaparegut i van sorgir els districtes tecnològics (o ciutats tecnològiques), on empreses i institucions establien llaços estratègics de confiança i relació generant un entorn innovador basat en activitats de coneixement que milloraven contínuament processos productius i optimitzaven recursos. En aquest cas, igual que a principis del segle XX, la universitat va jugar un paper preponderant perquè era qui generava el coneixement. Espanya i Catalunya van perdre durant aquesta etapa grans oportunitats. La reconversió industrial i l’aposta cap a sectors poc productius aliens a la indústria ens van col·locar d’esquena a aquest tipus d’estratègia i Terrassa no en va ser una excepció. Bastant teníem a gestionar la desfeta de l’ocupació, l’enfonsament de la indústria tèxtil i les successives crisis econòmiques.
Caminant ja cap a la tercera dècada del segle XXI han aparegut les ciutats del coneixement. Aquesta no és una simple etiqueta que una ciutat pugui ostentar pel fet que una o diverses universitats s’ubiquin al seu territori, i tampoc perquè únicament organitzi conferències i activitats de divulgació científica o cultural, per altra banda necessàries. Les ciutats del coneixement ho són perquè hi ha una aposta estratègica en què es comprometen i s’alien l’Ajuntament, les empreses i la universitat per tal d’articular una societat on els seus actors tenen el propòsit de participar d’una economia basada en el coneixement. En una ciutat del coneixement el govern assumeix compromisos reals que propiciïn la iniciativa pública i privada; la universitat genera i transfereix innovació tecnològica i coneixement i les empreses generen béns d’utilitat, valor afegit i ocupació de qualitat.
Per aconseguir-ho cal una visió a llarg termini, concertada i planificada, de la qual participin tots els actors de l’anomenada triple hèlix; una política industrial orientada a l’exportació; un desenvolupament basat en la transferència de tecnologia, la fidelització i captació de talent, la identificació i impuls de clústers sectorials, i la projecció internacional de la ciutat. Terrassa disposa de tots els actius necessaris perquè això passi. És a dir, la universitat líder en tecnologia de l’Estat segons els rànquings (la UPC) i l’escola d’enginyeria més gran de Catalunya i una de les més grans de l’Estat (l’ESEIAAT), que genera anualment gairebé un miler de professionals altament qualificats.
Una massa crítica d’investigadors i grups d’R+D+I avesats i experimentats a tirar endavant projectes d’innovació tecnològica orientats a l’empresa i que coneixen molt l’entorn internacional. Un teixit empresarial actiu que ha sabut repensar-se i ressituar les estratègies. La vocació emprenedora vinculada a la universitat que ha convertit Terrassa en ciutat líder en creació d’startups. La força industrial, econòmica i demogràfica de la comarca del Vallès i un entorn urbà, tranquil i amb qualitat de vida, segons afirmen els ciutadans, fonamental per fidelitzar i atraure talent.
L’únic que falta a Terrassa per aconseguir arribar a ser una veritable ciutat del coneixement, real, productiva i de valor afegit, és la voluntat de posar a treballar la intel·ligència dels uns i dels altres en aquesta direcció. Davant nostre tenim la possibilitat real de construir entre les tres parts una ciutat d’avantguarda per aconseguir una economia més potent i singularment diferenciada, en benefici dels terrassencs i de les terrassenques i del país. A la universitat estem preparats i motivats per recórrer el camí fascinant del segle XXI.
