Ander Zurimendi, periodista
Ho dic en passat perquè, darrerament, celebro el santoral amb més passió que la meva besàvia.
Jo era ateu. Però, ara, no hi ha festa de guardar que no visqui a la meva manera. O sigui, amb menjar i cultura tradicional.
Del tortell de Reis va passar poc més d’una setmana i ja tornàvem al forn a cercar el de Sant Antoni Abat (17 de gener). I, el cap de setmana passat, la festa dels Tres Tombs. I, si parlem de Sant Antoni, és inevitable anomenar Sant Sebastià (20 de gener), amb la plantada del pi de Matadepera com a festa més sebastianera al Vallès.
L’entrada al febrer ens porta la Candelera, quan toca mirar el cel i fer un vaticini climàtic. M’ho va explicar el músic folk Carles Belda, just el mateix 2 de febrer, quan ens vam creuar casualment pel carrer. “Si la Candelera plora, l’hivern és fora; si la Candelera riu, el fred és viu.” També és el cap de setmana que una parella d’amics meus van a firar per Molins de Rei i tornen amb llimoners i altres plantes per al balcó.
De seguit venen dos sants que no se celebren (gaire) a Catalunya. Per una banda Sant Blai (3 de febrer), que em recorda com la meva àvia em lligava un cordill beneït al coll, per tal que em protegís dels refredats. I de rebot Santa Àgueda (5 de febrer), que al País Basc celebrem sortint en cors pels carrers, cantant la vella tonada d’“Aintzaldun daigun”, mentre piquem a terra amb les “makiles” (pals de fusta).
Llavors agafem embranzida i esclata la disbauxa amb el Dijous Llarder (tot i que alguns ja vam arrencar amb les botifarres dilluns al vespre). El Ball de Gitanes per al diumenge de carnaval, l’enterrament de la sardina, per al Dimecres de Cendra. Versots satírics amb el poder i sardinada per al poble.
Un peix que és preludi de la seva prohibició. La Vella Quaresma. Tot i que després l’Església es va posar laxa i es podia trencar el dejuni amb bacallà. Però hi va haver un temps en què les festes de guardar eren això, de guardar. I, més enllà de la seva arrel cristiana, esdevenia una tradició amb derivades culturals. Com ara la Vella Quaresma, el calendari popular amb el qual es feien passar les 7 setmanes que separen el Dimecres de Cendra del Diumenge de Pasqua. Arrencar una pota del calendari, cada setmana. Donaria el món perquè algú me’n regalés un.
I entremig celebrem l’equador (exacte) de la Quaresma. La Serra Vella. Sembla que era una tradició pensada de cara als nens, per tal d’alleugerir una mica el seu dejuni. Al Vallès, encara se celebra habitualment a Ullastrell.
Però espereu el millor! Quan arriba Diumenge de Rams, és el moment de comprar una palma i (optativament) portar-la a beneir. Vaig començar a anar a buscar la meva quan vivia a Palma i tot el casc antic n’era ple, de balcons, on els seus habitants hi havien penjat la palma per tal que protegís casa seva. El trobo sublim. I em recorda la flor del card, oberta i seca, que al País Basc posem a la porta de casa nostra. Eguzkilore.
Amb el Diumenge de Resurrecció, a terres basques acostumava a anar a la manifestació de l’Aberri Eguna. Però, aquí, és tan vívida la festa de Pasqua que dilluns toca retorn ipso facto a la llar familiar. I les mones de Pasqua -tant de xocolata com de pastís- s’amunteguen a la taula del dinar, símbol d’un invisible llaç intergeneracional. Ander, no et flipis: ara ja és tard per tenir padrí.
Aquest santoral entrellaçat amb la cultura popular es deu explicar, en part, per la cooptació que l’Església cristiana ha fet de les festes paganes. Suposo que Sant Joan n’és el cas paradigmàtic. I la seva llosa és feixuga.
Però també estic segur que el cristianisme ha generat les seves tradicions, com la bellesa d’escoltar un cant de la sibil·la, dins l’església, la nit de Nadal. L’ou com balla a Terrassa. O les ja esmentades palmes beneïdes. És la paradoxa que, després d’haver crescut veient les tradicions religioses com un símbol contrari als meus ideals, després d’haver estat profundament anticlerical, ara em suscitin tanta curiositat.
De fet, vet aquí que tant les mostres de cultura popular pagana com les d’arrel cristiana tenen una cosa en comú: en un món tan homogeneïtzat, aquestes singularitats antropològiques destaquen encara més. I ens fan sentir part d’una col·lectivitat. Sóc ateu, evidentment. Però no renuncio a un interès antropològic pels costums religiosos. Bon Dijous Llarder i ànims amb la Quaresma!
