El sorteig de la Copa del Món femenina de hockey que es va dur a terme la setmana passada al MNACTEC em va fer pensar en aquest esport i la seva relació amb la ciutat. Hi ha una màxima: Terrassa és hockey.
Tanmateix, sento una certa vergonya perquè com a terrassenc sempre he pensat que hauria de tenir més coneixement i vinculació amb el hockey. I admeto que no és així.
En els anys 80, la pràctica del hockey no era prioritària –ni tan sols es plantejava– en l’assignatura de gimnàstica dins l’antiga EGB de l’escola d’un barri. Per sort, això ha canviat. Fora del centre educatiu, el més fàcil era xutar una pilota entre bancs a la plaça.
Per a mi, el gran descobriment va ser l’any 1992. En plena adolescència, els Jocs Olímpics van caure a Terrassa com un regal. La ciutat era seu de la competició de hockey i cada dia hi havia molts partits a l’àrea olímpica. Tenir la possibilitat de creuar-te mentre passeges per la teva ciutat amb persones d’altres països va ser tot un descobriment. Per això, calia viure intensament l’esdeveniment esportiu internacional més important. I ho vam fer. Les entrades per veure hockey eren assequibles, fins i tot per a nois que estaven a l’institut. Un grup d’amics vam decidir passar un matí mirant partits classificatoris entre diferents països. La veritat és que no recordo estar gaire concentrat en el joc, sinó més aviat en la graderia, on el color de les diferents cultures era impressionant.
Durant aquells dies, tothom estava molt implicat en els Jocs Olímpics, perquè volíem contribuir que fossin un èxit. I a Terrassa aquesta sensació s’havia aplicat al hockey. La data clau per a la ciutat va ser el 7 d’agost i un lloc: l’Estadi Olímpic. La selecció espanyola femenina jugava la final davant d’Alemanya. Per a mi va ser molt impactant veure el partit des de la terrassa de casa de la meva àvia, amb els meus tiets i cosins. La casa està al barri de Sant Pere Nord i l’ambient de l’Estadi Olímpic se sentia des d’allà. Cada oportunitat, els crits d’ànim dels 8.000 espectadors i la celebració dels gols arribaven clarament abans que el senyal de televisió.
Una família que fins aleshores no tenia gaire relació amb el hockey va viure aquella victòria amb una passió desfermada. Havia guanyat l’or la selecció espanyola i l’orgull terrassenc de formar part d’aquell èxit, no només esportiu sinó d’organització i social, era màxim.
Tot i l’impuls que van resultar els Jocs Olímpics per a la ciutat i per al hockey, la meva relació no va fer un pas més fins que vaig començar a treballar com a periodista. Veient com cobrien l’actualitat esportiva els meus companys de la secció d’esports vaig ser conscient de la potència del hockey en l’àmbit català, espanyol i internacional. Els clubs terrassencs porten cada cap de setmana el nom de la ciutat arreu i aquesta marca és impagable.
Amb el poc coneixement que en tenia, l’any 1998 vaig rebre un encàrrec que m’havia de posar a prova com a terrassenc. Aleshores era corresponsal del diari El País a la comarca i l’Atlètic Terrassa jugava la final de la Copa d’Europa. Havia de fer la crònica del partit. El cap d’esports del rotatiu va donar per fet que, per ser terrassenc, portava el hockey a la sang. Aquell dia, Can Salas feia goig. L’ambient era espectacular i em vaig deixar portar per aquelles sensacions. Vaig tenir la gran sort de seure al costat d’un company periodista i amb una gran trajectòria en el món del hockey: Sergi Estapé. “Penal-córner, ‘shout-out’, què és això?”, li preguntava. Ell, amb una paciència infinita, m’anava guiant. Per a la resta, allò que passava al terreny de joc era molt clar. L’Atlètic es va endur la seva segona Copa d’Europa enmig d’una festa inoblidable. I, sí, la meva crònica va arribar a temps i va ser un èxit.
Després d’això, he entrevistat diferents jugadors de hockey i sempre em crida l’atenció una cosa: l’oportunitat que dona aquest esport. Com m’hagués agradat fitxar per un club europeu o de qualsevol part del món i viure altres experiències vitals mentre estudies o treballes a l’estranger!
Per tot plegat puc entendre per què cada dia veig tants nens i nenes sortint de l’escola vestits amb uniformes dels clubs terrassencs i amb un estic a la mà. Tot i això ho tornarem a viure al juliol amb la Copa del Món, que ja esperem i que tornarà a ser un èxit.
