Terrassa

El nou bisbe de Terrassa: “Siguem el que som, sense por ni vergonya”

Salvador Cristau bisbe de Terrassa Nebridi Aróztegui (4)

Diari de Terrassa entrevista Salvador Cristau

Salvador Cristau, divendres a la Cúria / NEBRIDI ARÓZTEGUI

El nou bisbe, Salvador Cristau, parla amb Diari de Terrassa una setmana després de la seva proclamació solemne. Diu que el missatge de l’Evangeli va de la mà de l’acció social.

Ha transcorregut una setmana de la seva presa de possessió, tot i que vostè prefereix parlar “d’inici de ministeri”… L’expressió “presa de possessió” sembla llunyana. Prefereixo, sí, “inici de ministeri”.

Què va significar per a vostè la cerimònia? Com pot resumir els seus sentiments? Va ser un acte solemne i emotiu per a mi. Haig de reconèixer que tenia un cert avantatge en portar aquí tants anys. Pràcticament coneixia pels seus noms i cognoms tots els presents. És difícil expressar el sentiment. Quan vaig entrar en la Catedral, vaig sentir el pes de la responsabilitat en veure que tots estaven per mi. Era una barreja de responsabilitat i de goig de poder oferir aquest servei a l’Església a Terrassa. Intentaré fer-ho el millor possible. Em vaig sentir molt acompanyat pels meus col·laboradors, pels bisbes, per capellans i diaques, per tothom.

Recorda el naixement de la seva vocació? Em recordo amb 14 anys, recentment acabat quart curs de batxillerat. Estava amb la família de vacances al Maresme i vaig experimentar la convicció que el Senyor em cridava. Vinc de família creient, la mare molt, més que el pare, i vaig estudiar en una escola de jesuïtes de Gràcia ara desapareguda. Però, de totes maneres, malgrat l’ambient familiar i estudiantil, això de la vocació és un misteri.

Quins són els reptes generals de l’Església i els específics a la diòcesi de Terrassa? Els reptes generals, que per descomptat també afecten la diòcesi, al·ludeixen a un món no creient, secularitzat. Venim d’un món de cristiandat que ja no existeix. Aquest és un repte. Ens falten mossens per evangelitzar. L’objectiu és portar el missatge de Crist al món. No sé exactament com hem de fer-ho, però sí que crec que hem de continuar realitzant activitats amb aquesta intenció. El Papa Francesc insisteix a caminar junts, en comunió, més que mai.

Parla també del camí ecumènic, amb altres confessions? Sí, el camí ecumènic està obert i a Terrassa es treballa molt en aquest aspecte, més i millor que en altres llocs. Dependrà de tots caminar junts també aquest camí, respectant les diferències.

Respecte del repte general, hi ha receptes per transmetre millor el missatge? Crec que no hi ha receptes màgiques. Potser hem d’advocar per fer més visible la presència dels cristians en el món, en la cultura, en la societat, en la tecnologia, fins i tot en la política. Hem de portar el missatge amb el testimoniatge.

Quina és la salut de la diòcesi? La salut és bona. Crec que això és una evidència. La diòcesi està consolidada i s’han posat les bases del futur amb iniciatives i creant organismes: Càritas, el seminari, la pastoral de joves que estem formant… Sense exagerar, la salut de la diòcesi és bona, però tots sabem que l’exercici i la bona alimentació són essencials per millorar la salut encara més.

Quin exercici és el més indicat? Es fa exercici caminant junts, sent el que un és. Siguem el que som, sense por ni vergonya, però també sense orgull.

Salvador Cristau bisbe de Terrassa Nebridi Aróztegui (8)

Salvador Cristau (Barcelona, 1950) era bisbe auxiliar de l’anterior prelat / NEBRIDI ARÓZTEGUI

El seminari del bisbat de Terrassa ha estat posat com a exemple algunes vegades. Quina és la seva situació? No sabria dir si és un exemple, però està consolidat. Tot i això, el nombre de seminaristes cada any també és un misteri. Depèn d’una decisió personal. Qui vulgui ser-ho és qui ha de picar a la porta. Sí que podem ajudar a aquestes decisions des de les parròquies, que són les cèl·lules bàsiques de la diòcesi. De totes maneres, necessitem més seminaristes.

Vostè mateix, en qualitat d’administrador diocesà, va anunciar el seu nomenament el 3 de desembre del 2021. Però, de veritat, quan ho va saber? Una nit del mes de novembre. Em trobava a Madrid per a una assemblea de la Conferència Episcopal Espanyola. Passades les 22 hores, vaig rebre una trucada. No sabia qui era. Era el nunci apostòlic a Espanya. I m’ho va dir.

Amb quines paraules? “El Sant Pare l’ha nomenat bisbe de Terrassa. Accepta?”

I va dir que sí en aquell moment, és clar. Sí, i li vaig demanar entrevistar-nos l’endemà. No estàvem lluny l’un de l’altre.

Esperava la notícia? Sincerament, sabia d’aquesta possibilitat, sent bisbe auxilar de la diòcesi, però era només una possibilitat, no una garantia. En altres llocs, a Barcelona sense anar més lluny, havia ocorregut el contrari.

Quin va ser el seu primer pensament? Vaig pensar: ha arribat el moment. Ja no soc només l’administrador, càrrec temporal per definició. Va ser una decisió que em va omplir la vida.

En aquesta crisi social haurà de bolcar-se més l’Església en la caritat que en el missatge? Van de la mà. La dimensió de la caritat, o de l’acció social, no està separada de l’Evangeli. I no pot haver-hi Evangeli sense acció social. Crist ajudava, acollia, s’envoltava de pobres. No són vies paral·leles: una no pot existir sense l’altra. Però sí que és cert que les necessitats socials ens obliguen a intensificar l’acció social, sobretot amb el treball de Càritas.

Cristià en llengua d’oc

Salvador Cristau Coll (Barcelona, 1950) substitueix Josep Àngel Saiz Meneses al capdavant del bisbat de Terrassa, creat l’any 2004. L’arrel del seu primer cognom procedeix, creu el bisbe, del sud de França i de l’Empordà, “i en occità vol dir “cristià’”. Una premonició? El bisbe, molt aficionat a la música barroca, somriu i parla del misteri de la vocació. Aquest home de parlar serè no defuig parlar sobre una qüestió espinosa: un sector de l’Església es va queixar que el bisbat no es prestés a celebrar actes “pels presos polítics” a les esglésies. Saiz va dir a aquest diari, poc abans del seu comiat, que la celebració de pregàries amb connotacions polítiques havia estat debatuda vuit anys abans. La conclusió: els temples no podien acollir cap activitat política. “Soc del mateix parer. La missió de l’Església és transmetre l’Evangeli i ajudar les persones sentin el que sentin, pensin el que pensin. El pastor és pastor de tots, encara que tingui la seva opinió personal”, diu Cristau

To Top