JOAN CARLES FOLIA, Coach Advance Life
Sempre que tinc l’oportunitat de dirigir-me a un auditori, sigui via conferència, formació, llibres o articles de diari, intento aportar una opinió més, la meva, de totes i cadascuna de les temàtiques que acostumo a plantejar.
Sempre he pensat que totes les persones que habitem el nostre planeta tenim la nostra veritat i aquesta es va edificant en funció del lloc on hem nascut, per l’educació que hem rebut , per l’entorn que ens ha acollit i tot un seguit d’influències que van construint el nostre sistema de valors i de creences que faran que tinguem visions i comportaments diferents els uns dels altres. Tot i aquesta manera d’oferir els meus pensaments de manera oberta i democràtica hi ha algunes qüestions que m’agrada ser més cabut a l’hora de defensar els meus postulats i una d’aquestes qüestions és quan em poso a parlar del curt espai de temps que se’ns dona per tirar endavant les nostres il·lusions i els nostres projectes, un interval breu per ser malgastat en situacions tan extremadament inútils com augmentar la riquesa o adquirir poder.
Fixem-nos en el veritable significat del verb gastar que es planteja com el fet de consumir i de fer malbé amb l’ús. És així, la vida acostuma a ser un rellotge que des que naixem va consumint ,segon a segon, tot el magatzem de temps que se’ns ha proporcionat. A més el fet que en el mateix avenç vital estigui implícit l’envelliment ens porta ineludiblement al desgast del nostre cos com a subjecte físic i mental a mida que anem desprenent-nos de minuts d’existència.
La força de la joventut es va convertint en la saviesa de la vellesa i així el cercle de vida-mort va transcorrent sense cap interpel·lació a la vida eterna. És aquesta contundència dels arguments que us acabo d’esmentar el que fa que tingui una fixació a traslladar a tothom que tinc oportunitat el fet de no malbaratar la vida en posicions idiotes. No crec gaire en les expectatives que es converteixen en obsessions i que castiguen el nostre dia a dia per tal de ser assolides. M’agrada més un assaborir el quefer quotidià de manera fluida i adaptar-nos al que se’ns va precipitant. Conec empresaris enterrats en els seus diners però també en la manera de fer-ne més i guarir-los sense cap altra vida que el compte corrent i abduïts per la seva feina com si del prestigi que han adquirit haguessin de viure.
M’agrada ser responsable a la meva feina i m’agrada tenir diners per satisfer les meves necessitats però el que més m’agrada és tenir temps per poder gaudir de tot el que la VIDA, en majúscules, em pot aportar. Hem de ser capaços de poder-nos fer la pregunta que si la vida que portem és realment la que volem portar i si des que ens fem la pregunta fins al dia del judici final volem continuar fent el mateix.
Hem d’obligar-nos a poder seleccionar aquelles coses que volem fer amb la nostra vida i hem de lluitar per no dilapidar el nostre temps, finit, en coses estèrils. Parlar amb gent gran m’ha servit per adonar-me, de jove, del que estic dient. Sempre pregunto a la gent de més de 65 anys què els agradaria fer que no haguessin fet en els seus anys ja gastats i tots, absolutament tots, acaben per concloure que voldrien més anys de vida per poder disposar-los d’altra manera a com els va tocar gastar-los. Ja sé que molta d’aquesta gent va estar ocupada a sobreviure després d’una guerra però tot i així voldria orientar algunes decisions en una direcció diferent a la que per obligació va haver de suportar. No cal que passem per la vida de qualsevol manera, cal que siguem curosos amb el nostre temps, cal que gastem la vida com si només en tinguéssim una.
