ANDER ZURIMENDI, periodista
En el Dragon Khan de sentiments que em genera Terrassa, alguns dies penso que és una ciutat de merda, però d’altres li declaro amor incondicional.
No sóc pas terrassenc. Jo he decidit viure aquí. No ha estat fruit del destí. No hi estava predeterminat. Res no m’hi unia. I, set anys més tard d’arribar-hi per primer cop, hi sóc per dir, dempeus, que segueixo aquí.
Per això, no em tallo quan dic que la ciutat és espantosa en infinitats d’aspectes. Les voreres de menys d’un metre d’alçada em posen nerviós. I fan del caminar una experiència poc agradable (o directament impossible, per a cadires de rodes, cotxets de nadó, etc.). La falta de semàfors és un desastre que convida els conductors lúmpens a fer ral·lis pels nostres carrers. Les cases de façanes dures, mai repintades, sense cap planta a les balconades, amb les finestres sempre abaixades… generen no-llocs en què no sembla que hi visqui cap veïnat. Hi ha barris desèrtics, sense botigues ni bars. Barris dormitori, durs, sense zones verdes i amb ben pocs equipaments. Hi ha Modernisme trinxat. Vapors tèxtils que cauen. I tot envoltat, als afores de la ciutat, per un escalèxtric d’autovies, rotondes i viaductes que han trinxat el Vallès. I passat el cinturó d’asfalt, un poc més enllà, urbanitzacions sense cap ordenació territorial.
Tampoc és la meva cultura de l’oci i els costums socials, avesat com estic a fer potes (begudes curtes) a tavernes on conviuen colles d’avis amb grups d’adolescents. De sortir el divendres al migdia per fer un vinito amb els de la feina. De pujar a casa el diumenge amb la barra de pa i el diari sota el braç, a les 14.45h, per posar el dinar. Que els nois portin arracades i roba com d’escalada. De les noies amb serrell, les àvies amb els cabells curts i tenyits amb colors cridaners. De no espantar-se per la pluja, sinó igualment viure al carrer (si no, al nord, estarien tancats a casa uns 9 mesos l’any).
I, tanmateix, sóc aquí, dempeus, perquè, si la tirallonga anterior fa que pensi que Terrassa és una merda de ciutat, no és menys cert que tinc una llista més llarga que em fa declarar-li amor incondicional. Ho pensava diumenge passat, veient els entusiastes Minyons com alçaven el primer 3 de 9 de la represa castellera. Ho repensava hores més tard, al pati del Social, ballant al concert de Préssecs. De cop, un sobtat concurs de pilars. El públic comença a agrupar-se en petites colles, sabates fora i pilars amunt. N’hi van arribar a alçar-se una vintena!
I ballàvem, també. “Bola de drac”, sobretot! La banda sonora d’una infantesa compartida. Serem fills de Terrassencs de Tota la Vida (TTV), serem fills dels migrants que alçaren la Maurina combativa amb les seves mans. L’escola en català. No la tocareu!
A l’escenari ballaven la sintonia de “Bola de drac” tal si fos una sardana, en simbiòtica fusió entre cultura popular i l’imaginari popular dels anys 90. Una genialitat de Préssec, resignificació de la idiosincràsia local que mostra el camí per mantenir (i fer atractius) llengua i territori. Com ho és reivindicar el Viandox com a element nostrat (apunteu: si feu “micheladas”, podeu substituir la salsa perrins per Viandox). Aquell frankfurt a deshora.
I quan toca fer bondat alimentària, anar a buscar la cistella plena de verdures i justícia alimentària. Atzur, Egarenca. Ca n’Oliveró. El cistell, la senalla, el cabàs. T’estimo, t’estime, t’estim. La conversa amb els paradistes. Fer-te amics d’alguns paradistes. Dir-los que els estimes, en un article al diari.
Les samarretes de la Xemeneia. Coral dels Amics, Amics de les Arts. Caminar pel Districte Zero. Emocionar-te amb Corralito. Flipar amb el TNT. I amb l’Embarral. L’estufa del Candela. Pujar a Synusia per 5 cinc minuts. Sortir-ne dues hores més tard a mans plenes. Reivindicar les nostres bruixes. Margarita Tafanera. Benvinguda!
Marxa de torxes perquè ens estan matant. Guerrilla, Rudes, Quart. I més. Els col·lectius feministes han brollat i ens interpel·len a repensar-nos. Ciutat okupa. Tradició anarquista. No sóc llibertari, però sé del cert qui són els meus camarades. Camisola d’obrer per passejar per la Fira Modernista. Una patxanga de futbolí a la nit del Reina Victòria i la Soul. I l’endemà, adormit, fer cim a la Mola. Fer nostres els versos sortits d’una cova fosca i humida. Una Terrassa autocentrada. Una invitació a crear imaginari col·lectiu propi. Com diu bell hooks, no és tant parlar d’un eteri i innat amor, sinó de l’acció d’amar.
