Joan Carles Folia
Diria que en tots els currículums que m’han arribat últimament, en les nombroses seleccions de recursos humans que faig a petició d’equips d’empreses que busquen perfils per a les seves labors, apareix com una de les habilitats més cotitzades.
Oferir una actitud proactiva davant de qualsevol circumstància que se’ns presenta tant a la feina com a la vida. Víktor E. Frank, neuròleg i psiquiatre que va sobreviure als camps de concentració nazis, va introduir el concepte de proactivitat l’any 1946 en el seu llibre “L’home a la recerca de sentit”. Més tard, Stephen Covey el va popularitzar en el seu conegut llibre “Els set hàbits de les persones altament efectives”. Segons Covey, ser proactiu és el primer dels set hàbits que diferencien les persones efectives de les no efectives. Una persona proactiva s’avança als problemes i pren les mesures necessàries per afrontar-los de manera positiva. En canvi, una persona reactiva esperarà que passi alguna cosa al seu entorn que li solucioni la dificultat o el problema que està tenint en aquell moment.
Ser proactiu no és només prendre la iniciativa, sinó que és assumir la teva responsabilitat de fer que les coses passin, de decidir a cada moment què vols fer i com ho faràs. Covey també explica que el grau de proactivitat depèn del cercle en què inverteixes la teva energia i el teu temps i determina tres àrees dins del cercle d’influència: l’àrea de control, l’àrea d’influència i l’àrea de no control.
Les persones que adopten una actitud proactiva es centren en els fets que depenen d’elles, tant de l’àrea de control com de l’àrea d’influència. Per altra banda, les persones que prenen actituds reactives es centren en l’àrea de no control i espolsen la responsabilitat cap a fora, donen la culpa a altres persones del que els passa, al context en el qual es troben i a les circumstàncies del moment sobre les quals no hi poden influir de cap manera.
És cert que tenir una actitud proactiva davant el món és una qualitat que es valora efusivament especialment en l’àmbit laboral però arribats en aquest punt també cal fer un advertiment a aquelles persones que es pensen que ser proactiu és no parar mai, estar sempre connectats, enganxats a l’engranatge del fer continu i la veritat és que ser proactiu i ser hiperactiu són dues coses ben diferents. Lidero un equip de persones en el meu quotidià i no m’agraden els treballadors incansables, m’agraden els treballadors que compleixen amb els objectius que tots plegats ens hem proposat amb el temps establert. No pretenem batre rècords, senzillament ser eficients i eficaços.
Molts caps de departament confonen l’actitud proactiva que demanen als seus equips amb l’acumulació de càrregues de treball en jornades interminables. La proactivitat implica saber parar, allunyar-se i tornar a engegar. En el món de l’esport ja fa unes quantes dècades enrere que es pensava que, a més hores d’entrenament, de més volum de treball, els resultats serien més alts. Uns anys més tard s’ha demostrat la importància dels intervals de recuperació/descans per assolir fites extraordinàries de rendiment físic. L’àmbit laboral esdevé simultani en termes de rendiment productiu i diligent en el temps de treball. La relació entre enfocar la teva atenció i energia en allò que depèn de tu per tal d’obtenir resultats satisfactoris i la capacitat de saber disminuir la concentració en moments concrets del procés acaba per fer-nos més òptims davant allò que pretenem assolir. Serveixi la recepta per a molts comandaments que equivoquen els seus plantejaments a l’hora d’estructurar plans de treball dels seus equips.
