Mónica Polo, regidora de Gent Gran
Fer-se gran s’ha comparat sovint amb la imatge d’escalar una muntanya. La muntanya de la vida. Potser les forces vagin minvant, però el camí recorregut és l’experiència que acumulem i les vistes que tenim són les més boniques.
Avui és el Dia Internacional de la Gent Gran. Un dia de tants, potser pensareu, però crec que cal donar-li el valor que mereix per eliminar prejudicis i estigmes, però també per reivindicar una vellesa digna, segura i activa.
No sé si hi estareu d’acord, però crec que l’imaginari col·lectiu sobre la gent gran ha anat canviant en els darrers anys. El propi exemple de les persones majors de 65 anys així ho demostra, ja que cada vegada (al viure més anys i en millors condicions que fa unes dècades) parlem de persones que es mantenen actives, que segueixen aportant a la societat i a la ciutat, i que tenen coneixement, saviesa i força (no es tracta només d’un concepte físic) per seguir treballant. Només cal donar un cop a les entitats del ric teixit associatiu de Terrassa. En moltes d’elles trobem persones majors de 65 anys que continuen sent protagonistes de petits grans canvis socials. No pensem, doncs, en ells i elles només com a persones que necessiten suports, atenció i cura (que també, és clar), sinó com a persones que cal escoltar i tenir en compte. En un dia com avui, doncs, reclamo que posem en valor aquest fet. Fa poc vaig llegir un article que deia, precisament, que les persones grans són molt més que un col·lectiu vulnerable, que són font de coneixement i experiència per al nostre desenvolupament col·lectiu. Elles i ells també lluiten contra una escletxa digital, contra una idea que potser vincula massa les noves tecnologies amb persones més joves.
Parlem encara d’una generació (o de dues, ja que l’esperança de vida actual ens fa gaudir d’una ciutat amb nombroses persones centenàries), i això no és un tòpic, que ha viscut una guerra i uns anys de llarga postguerra foscos, crus i de repressió. Aquestes persones potser van sacrificar anhels, possibilitats d’accedir a estudis o somnis perquè les generacions posteriors tinguéssim una vida millor. Ara també és moment de tenir-ho en compte, de donar-los les gràcies començant amb un tracte adequat, però tenint en compte que la seva és ara una participació activa a la societat.
De petits i petites solem pensar què volem ser quan siguem grans. Com a persones adultes, tinc clar que, quan sigui gran, vull ser com tantes i tants terrassencs que trobo vinculats a entitats de forma activa i que, amb el seu exemple, fan barri i fan ciutat. L’edat no és un impediment per portar una vida digna i activa. A Terrassa, els col·lectius de persones grans segueixen donant exemple, amb compromís, donant valor al temps i a la solidaritat, i promovent el teixit associatiu i participatiu.
Tot això no vol dir que haguem de deixar de banda aquella atenció que té més a veure amb situacions de solitud no volguda, de malaltia o de dependència. Al contrari, vol dir que hem de tenir en compte totes les persones grans sigui quina sigui la seva circumstància. Seguim necessitant els consells de les nostres persones grans, la seva saviesa solcada per les arrugues del pas del temps i el seu exemple.
Com a Ajuntament, fa tot just uns mesos vam començar a recollir opinions de persones de totes les edats per dissenyar millors polítiques públiques que han d’acompanyar el pla local per a un envelliment integral de Terrassa (PLEI’T), un projecte que ha de marcar la nostra tasca fins al 2030, un any marcat amb vermell en nombroses agendes internacionals com el dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de Nacions Unides o la dècada de l’envelliment saludable de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) 2020-2030. Actuar localment, però pensant globalment. Un dels nostres lemes és el de fer de Terrassa una ciutat per envellir bé.
Aquesta mateixa setmana, mentre assistia a una exposició amb una entitat de la ciutat, vam coincidir amb una senyora de 84 anys que se’ns va afegir al grup. En un moment donat, parlant d’un dels quadres, va dir que li feia molta pena la mirada trista d’una nena que hi sortia. Vam parlar amb ella i ens va dir que se sentia molt sola. En una ciutat de més de 220.000 habitants. Un exemple com aquest és motiu suficient per pensar com tractem les nostres persones grans, com les acompanyem i com ajudem a dignificar les seves vides. Envellir és un privilegi. Però no esperem que envellir amb dignitat o amb una vida activa sigui gairebé un miracle en una ciutat tan gran. Hem d’aconseguir que sigui una realitat.
Nota de l’editor: Diari de Terrassa obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.
