Ander Zurimendi, periodista
Pots sortir del barri, però el barri no pot sortir de tu”. Aquesta frase (la darrera del guió) condensa probablement l’essència del film “Chavalas”, la dels barris humils de la perifèria de Cornellà.
De les colles de “quillos” que habiten les seves places. I diem “quillo” i “quilla” en el millor sentit de la paraula, ja que no crec –de fet– que tingui cap cara dolenta. Ni tampoc mot poligonera. En tot cas, tindrà un context políticoeconòmic a entendre, com tota classe social.
Però és un perfil que jo mateix conec ben poc, sent com sóc un catalanet (sóc basc, però se sobreentén el meu perfil) de Centre. De fet, la meva (manca) de relació amb persones d’un altre perfil socieconòmic em preocupa molt darrerament. No tinc massa clar si les quatres noies joves que protagonitzen la pel·lícula estan representant correctament el perfil social dels habitants dels barris perifèrics. Probablement, aquesta pregunta l’ha de respondre un veí o veïna del barri de Sant Ildefons, on està rodat i ambientat el film. I que –potser– podria tenir un equivalent egarenc en barris com Sant Llorenç i Can Jofresa.
En tot cas, el que sí que és notori és el tractament no estigmatitzador que tant la directora com la guionista imprimeixen a Cornellà. I entrem al debat sobre com estem representant les perifèries (i la Catalunya castellanoparlant de perifèries) a les ficcions audiovisuals. “Això no surt a TV3”, em deia un dels dos acompanyants.
Efectivament, “Chavalas” s’allunya de la tradicional imatge que vincula els barris de la corona metropolitana amb la delinqüència i els problemes socials. De fet, no hi ha escenes amb atracaments, sinó escenes amb comentaris (brometes com “ara és quan m’atraquen”) que els modernets de la Gràcia barcelonina diuen quan trepitgen el barri.
En aquell moment, vaig somriure sorneguer. Crítica i autocrítica. Resulta que fa uns anys que a les amigues que viuen a Sant Pere les faig broma dient que no em convidin a sopar a casa seva, que al vespre no pujo més enllà de l’avinguda Vint-i-dos de juliol perquè em donen el “palo”. I és una boutade que no hi penso de veres, però la identificació amb el “pijo” de la pel·lícula és com una ganivetada.
I és que és la gent del Centre (és igual del de quina ciutat, quin barri, quin país) la que en surt–relativament– malparada. O més aviat, els culturetes de sectors com la fotografia, la publicitat, la música i l’oci (sovint ambient de frivolitat i fama efímera), si bé aquestes generalitzacions també són injustes.
Però, afortunadament, la defensa del barri castellanoparlant no ve acompanyada del que ja s’han convertit en recorrents equiparacions entre catalanoparlants i burgesia (que situa a l’independentista com a persona de dretes i que reivindica que a l’olimp de la “working class” només hi pugi la cultura xarnega). Un reduccionisme que només agita un debat en termes identitaris i que divideix les classes populars.
No deixeu d’anar a veure “Chavalas”. El debat és complex i potser he pixat fora de test. Però sembla clar que uns i altres no ens identifiquem mútuament com a membres de la mateixa col·lectivitat. Fer veure que els “catalanets” i “quillos” no vivim en galàxies diferents (i a Terrassa és notori) no farà que el fet desaparegui.