SALVADOR CRISTAU COLL, administrador diocesà de Terrassa
En la carta anterior vaig tractar de la fe com d’una clau per avançar en la vida. Avui tractaré sobre una altra virtut teologal. L’esperança és una altra de les claus que necessitem per viure.
Com a éssers humans ens passem tota la vida esperant i desitjant, perquè sempre van units esperança i desig. Quan som petits desitgem i esperem ser grans, quan som grans desitgem i esperem que la nostra situació millori, quan ens trobem en dificultats esperem que tot passi i torni a ser com abans. Els pares desitgen i esperen que els fills creixin i arribin a ser homes i dones de profit, els fills esperen fer-se un lloc en una societat sovint tancada, competitiva, excloent, i arribar a prendre les seves pròpies decisions, i realitzar-se com a persones.
Aquestes però, tot i ser esperances bones, no són la veritable esperança. Perquè aquestes arribaran o no, i en canvi la veritable esperança, la que es fonamenta en la fe i camina cap a l’amor, aquesta no defrauda. Aquesta és l’esperança de què sant Pau ens diu que “l’esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors” (Rm 5, 5).
El papa Francesc deia en una audiència general el mes de febrer de 2017 : “L’esperança cristiana és sòlida, per això no defrauda. No es basa en el que fem o siguem, ni tampoc en el que creem. El seu fonament, és a dir el fonament de l’esperança cristiana, és el més fidel i segur que hi ha, l’amor que Déu nodreix per a cada un de nosaltres. És fàcil dir: ‘Déu ens estima’; tots ho diem. Però penseu una mica: cada un de nosaltres és capaç de dir: ‘Estic segur que Déu m’estima?’. No és tan fàcil dir-ho, però és veritat. És un bon exercici aquest de dir-se a un mateix: ‘Déu m’estima’. Aquesta és l’arrel de la nostra seguretat, l’arrel de l’esperança”.
Un escriptor francès, convertit al catolicisme, de principis del segle XX, Charles Péguy, va escriure un poema a l’esperança. En aquest poema diu que les tres virtuts, la fe, l’esperança i la caritat, són tres germanes que van sempre juntes agafades de la mà. L’esperança és com la germana petita, i és com una nena que va enmig de les altres dues, i agafades de la mà és la que les fa avançar, i caminen les tres juntes.
Quanta manca d’esperança hi ha en els cors dels homes i dones del nostre temps! Fins i tot en els cristians! I quin poc encert tenim a buscar la veritable esperança, la que es fonamenta en l’amor, com diu el papa Francesc. Perquè l’esperança és també una clau fonamental, sí, és el motor que ens fa caminar, juntament amb la fe i amb l’amor.
