És un enorme jardí allargat, més de 3,5 quilòmetres, és la joia orgànica de Terrassa, és rabeig i escenari d’estampes singulars. És el Parc de Vallparadís.
Una mar de caps s’albira des dels ponts. Alguns coronen cossos veloços, de corredors que pugen i baixen, exhausts uns, uns altres acabats d’incorporar-se a l’exercici; altres caps es mouen sense concert aparent i aviat es descobreix que giren d’un costat a un altre en virtut dels moviments del gos que passegen. Caparrons de nens deambulen amb bici o rematen gols de glòria sense graderies mentre una anciana camina amb esforç i passen centenars de persones al seu costat, cap a dalt, cap a baix.
Ramblegen en un parc que és més que un parc, que sembla tenir rang de ciutat autònoma a la seva ciutat, Terrassa, que de torrent d’aigües residuals va passar a convertir-se en la joia de la corona, amb més de 395.000 metres quadrats de zona verda. És un prat llarg i un compendi de flora, i un estany amb polles d’aigua i una piscina amb clor, és la platja i la muntanya de milers de terrassencs a l’estiu, i una ombria permanent.
És una rasa de més de 3,5 quilòmetres de longitud, de Nord a Sud. És el parc central de Terrassa, i no podia ser batejat amb un nom millor: Vallparadís. És vall i paradís de frondositats i repòs per a qui el vulgui, o una pista d’atletisme, o una plaça allargada per converses i petons furtius. I, com aquest diari ha volgut plasmar en aquest reportatge, és escenari d’activitats heterogènies: una noia en hamaca penjada d’arbres; un pare que practica pàdel surf amb el seu fill, el terra a manera d’onatges imaginats; una parella que practica ioga acrobàtic, un altre pare i un altre fill que fan esport al parc que el progenitor va conèixer com a torrent fètid. És el Parc de Vallparadís. Són terrassencs que el viuen i el fan i l’eixamplen.
José i Josué Izquierdo, practicants de pàdel surf
Què fa aquest home?, es pregunten uns passejants. Alguns li ho pregunten directament a ell, a aquest home, i ell no perd el somriure i contesta. Quan pot, clar, quan no està vogant amb afany. Vogant, al Parc de Vallparadís, navegant, en la piscina? No, sobre les ones sentides de l’asfalt. José Izquierdo Mora (40 anys) surt amb el seu fill Josué, d’11 anys, a practicar pàdel surf. Sense aigua, però amb el record i l’anhel de l’aigua salada i el vent. Fa surf amb un pal llarg i un monopatí a manera de taula. “És una modalitat per a asfalt”, explica. És un succedani per a terra seca. El seu skate porta un eix rotatori per afavorir un moviment agressiu “que simula l’onatge quan surfeges de veritat”.
El pal que usa ell el va comprar, però el que usa Josué el va fabricar ell, el seu pare: “El meu gira en un sentit. El seu és fix i només s’impulsa. És l’ideal per aprendre”. Josué està encantat. El seu pare diserta sobre pàdel surf amb passió. Parla dels beneficis per als abdominals, per a les cames, per a l’equilibri, per a l’aprenentatge de la concentració. Porta 15 anys practicant aquesta variant urbana d’una afició que practicava al Carib, a la seva Veneçuela natal. A Catalunya navega a vegades des de Sitges fins a Cala Vallcarca, uns 35 quilòmetres d’anada i tornada, en una taula de veritat, de carboni, en l’aigua de veritat. El pàdel surf al Parc de Vallparadís el manté en forma quan no pot sortir a la mar. Va ser la seva taula de salvació, mai més ben dit, quan el confinament li impedia anar a la platja. Com a molt, podia convertir, com va fer, el Parc de Vallparadís en el seu Carib.
Judith Lindo, usuària d’hamaca
Judith Lindo Vic s’ha retrobat amb un parell d’amics, amb Arnau Orús i amb Marina Jiménez, després de diversos mesos sense citar-se. I quin millor lloc per quedar, en declinar la tarda, que el Parc de Vallparadís, “un espai obert, tranquil”, diu Arnau. Un espai en el qual cadascú pot buscar un acomodament adaptat als seus quefers i afectes. I Judith tria un emplaçament entre arbres per penjar allà la seva hamaca i veure la vida durant una estona sense el rebombori de velocitats. Aquí està ella, penjant, a uns metres del Castell-Cartoixa, xerrant amb Marina i Arnau, ells dos asseguts en la gespa, ben proveïts per a l’ocasió. Judith agafa la seva hamaca i es deixa caure pel Parc de Vallparadís “de tant en tant”.
Fa un any es va aficionar a aquesta forma de descans i de vivència del parc: “Vaig venir amb un amic que portava la seva, i em va agradar molt. Vaig decidir comprar-me una i als dos dies ja era aquí amb la meva hamaca”. Aquí, “molt a gust”. Diu la RAE que una hamaca és una “xarxa allargada, gruixuda i poc espessa, comunament de pita, lona o un altre teixit resistent, la qual, assegurada per les extremitats en dos arbres o altres suports, queda pendent en l’aire i serveix de llit i gronxador, o bé s’usa com a mitjà de transport conduïda per dues persones”. Això del transport no toca en aquest cas. Allò altre, per descomptat, sí. Res diuen les autoritats acadèmiques del que relaxa, segons Judith, aquesta pràctica. A les tardes, però també a les nits, perquè alguna nit aquesta jove de 19 anys es deixa caure pel Parc de Vallparadís. Se sent segura “perquè ve molta gent a passejar”. Això “és un altre rotllo”, un rotllo flotant que pensa experimentar també a l’hivern; això sí, amb una manteta. Arnau ha portat una guitarra. L’estampa del trio i l’hamaca s’assembla a un paradís quotidià. Balancejar-se escoltant Pink Floyd, per exemple, estaria bé. “Puc tocar el ‘Wish you were here’”, proposa Arnau. Té 27 anys i coneix Pink Floyd. No tot està perdut a Occident.
Miquel Àngel i Jaume Zarza, corredors
Ja fan exercicis a la Devesa. El noi es tomba en la gespa a practicar abdominals, amb el seu pare ajudant-lo. Miquel Ángel Zarza té 50 anys i aparenta uns quants menys. Ha de ser per l’esport, i pel parc, se suposa. El parc que aquesta família terrassenca viu amb intensitat durant bona part de l’any. El parc que és com el pati de casa, perquè la família (cinc membres) resideix al Cementiri Vell. Miquel Àngel vivia de petit a Can Palet i recorda que el parc no era parc, sinó un torrent tronat i ple de mala herba per on corrien aigües residuals: “Era una claveguera que cada dia tenia un color diferent”. Un dia era blava, un dia vermella, segons els colors dels tints de fàbriques abocats a aquesta riera ara esdevinguda “una de les joies de Terrassa”, diu Miquel Àngel. “Fer aquest parc va ser un gran encert. És un espai per a múltiples activitats”, afegeix.
Ells vénen “molt sovint”, a caminar, a fer esport “una o dues vegades per setmana”, a córrer parc a baix, per tornar i entregar-se a flexions i abdominals “per no fer només exercicis de càrdio, sinó també de tonificació muscular”, diu Miquel Àngel, i somriu: “A què sembla que entenc d’això? És que hi ha tanta informació que a vegades n’hi ha prou amb replicar-la per aparentar que saps alguna cosa”. Avui, Miquel Àngel i Jaume han recorregut cinc o sis quilòmetres, de la Muntanyeta de Vallparadís a les Fonts, i tornar. Com no, a Vallparadís. Fins a la pròxima, que serà en breu.
Laura Fernández i David Martínez, practicants d’acroioga
És un acrònim d’acrobàcia i ioga. Laura Fernández (36 anys) imparteix classes d’acroioga, que va començar a practicar el 17 d’agost del 2017; quan els atemptats a Barcelona, treballava en un establiment de Plaça Catalunya: “Vam estar tancats moltes hores. Estàvem avorrits. Havia sentit parlar de l’acroioga i vaig començar a practicarlo amb un company”. A vegades es deixa caure pel Parc de Vallparadís. Avui, amb David (47), la seva parella, que ho va provar i es va enganxar. “Això ho pot fer qualsevol. Es treballa molt la confiança i la comunicació amb el cos. S’aprèn a superar límits. Coses que semblen impossibles en la primera classe surten en la segona”, diu Laura.
No es necessita molta força? “A més tècnica, menys força”. I ho demostren ara fent l’ocell, ara l’estrella lateral. I això que estan escalfant. Molts usuaris del parc els miren amb estranyesa i atenció. “Els nens, més atrevits, s’hi acosten i ens pregunten”, diu Laura.
