MN. FIDEL CATALÁN, vicari general i moderador de cúria del Bisbat de Terrassa
El dimecres 9 de juny a les 8 del matí, després de celebrar la missa a la capella del Bisbat, Mons. Josep Àngel Saiz Meneses marxava en cotxe acompanyat pel seu secretari amb destinació a Sevilla.
Allà prendria possessió de la seu hispalense el dissabte 12 de juny com a nou arquebisbe.
El personal de la cúria diocesana acomiadà en aquells moments el qui havia estat el seu pare i pastor durant disset anys.
No és inversemblant en aquests moments intentar fer una mirada retrospectiva d’aquesta etapa fundacional marcada per l’estil i el tarannà del seu primer bisbe, i que ha donat una fesomia pròpia a aquesta realitat eclesial a les comarques del Vallès Oriental i el Vallès Occidental. Després de la sorpresa inicial d’aquell 15 de juny de 2004, Mons. Saiz Meneses, nomenat primer bisbe de Terrassa, des de bon començament, es prengué molt seriosament l’objectiu de conèixer com abans millor la nova diòcesi. Cal dir que els mossens facilitaren aquesta missió, convidant-lo tot d’una a les comunitats que tenien encomanades.
En aquell primer curs va visitar pràcticament totes les parròquies. També els aplecs i romeries i un bon nombre de comunitats religioses.
L’agenda episcopal treia fum! I és d’agrair que el Sr. Bisbe demostrés una gran capacitat de treball i una resistència envejables, unides a un bon humor excel·lent i una gran memòria que facilitava el coneixement i l’acolliment de les persones. Ell recordava sovint que en les celebracions és important el que es predica, però també és molt important el tracte personal. I és que ell com a bon coneixedor de la psicologia humana és conscient del que vol dir acollir cada persona i que se senti valorada i reconeguda com a camí de creixement.
A les visites pastorals, que ha fet amb el seu bisbe auxiliar, Mons. Salvador Cristau, s’ha posat de manifest especialment aquest tarannà amb el temps que dedicava a cada grup a cada parròquia, i a cada persona. S’interessava per la vida d’aquell àmbit de la pastoral, compartia les inquietuds, reflexionava sobre els reptes i de manera corresponsable ajudava a avançar en la nova evangelització, com a església en sortida per propiciar l’encontre amb el Senyor, com li agradava repetir sovintejadament. S’ha mostrat sensible a cada un dels territoris, pobles i ciutats. El propi senyor bisbe explicava que la gent li deia que, amb motiu de la visita, l’havien conegut i que era molt senzill i proper, tot i que ell afirmava que no havia canviat de caràcter i que sempre era així.
Juntament amb aquesta activitat territorial treballà també en l’estructuració d’una nova cúria àgil i dinàmica. Sovint afirmava que per cada problema hi ha una solució, i el que cal és trobar-la. Al llarg d’aquests anys la creació del seminari, que ha esdevingut un veritable alè d’esperança per al futur de la diòcesi, la potenciació de l’educació i la formació a través de la catequesi i les escoles diocesanes i parroquials, les diverses peregrinacions amb joves i adults i famílies, o l’atenció als més necessitats a través de Càritas i altres institucions, etc., han esdevingut fites importants en aquests anys inicials de la vida diocesana.
La seva paraula ha estat ferma i directa, i ha ajudat a situar les qüestions diverses amb les que s’ha trobat des d’una perspectiva teològica, des de Déu, amb una mirada eclesial des de la qual es poden afrontar els reptes més variats i les problemàtiques de la vida i la societat sense caure en conformismes o cofoismes, ni deixar-se manipular. Recordo que un alcalde del territori em deia una vegada que el bisbe diu el que ha de dir i ho diu clarament segons l’Església, sense ofendre.
Som molts, preveres, diaques, religiosos i laics, els que ens hem sentit col·laboradors seus en els àmbits i situacions més diverses, i ell ha volgut comptar amb molts per construir una nova diòcesi, remant mar endins, segons diu el seu lema episcopal. És per tot això que la paraula agraïment brolla de manera natural.
