Salvador Cardús i Ros
Hi ha res d’originalment propi a la cultura terrassenca? Dels elements actuals d’identificació de la ciutat, n’hi ha cap que hagi nascut a Terrassa mateix?
Hi ha una Terrassa “autèntica”? Si més no, entre els elements més populars, no.
En música, ara que celebrarem els 40 anys del Festival de Jazz, cal recordar que fou creat a partir d’una afició nascuda només fa una setantena d’anys. I, òbviament, a partir d’una música no gens autòctona. En el terreny esportiu ens individualitza una molt arrelada afició a l’hoquei herba, que té els orígens a l’Índia o el Pakistan -si no a Egipte-, o més a prop, a Anglaterra i Irlanda. És una tradició de fa poc més de cent anys. En el terreny arquitectònic, ens singularitza el Modernisme de Lluís Muncunill, nascut a Fals, al Bages, i seguidor d’un corrent en cap cas estrictament terrassenc. En cultura popular, hem destacat en una tradició castellera que tampoc és pròpia del Vallès. I, en l’origen de tot l’anterior, l’atzar sempre hi ha tingut un gran paper.
Més d’antic que de genuí, tenim la Seu d’Ègara. Però també és resultat de corrents que ara en diríem globals -visigòtics, romànics…-, i de la iniciativa de clergues que no eren terrassencs. I ara que s’ha parat atenció a la pintura més emblemàtica del recinte, la de l’assassinat de Tomàs Becket, bisbe de Canterbury, ni el tema ni l’artesà pintor tampoc no eren d’aquí. Parlem d’economia terrassenca? La que més ens va caracteritzar, la indústria tèxtil llanera, tot just desenvolupada en el segle XIX, en queda ben poca cosa. Això sí: en el terreny gastronòmic tenim l’original terregada -per cert, plat que dona nom a un llibre sobre folklore a Terrassa coordinat pel conseller a l’exili Lluís Puig i Gordi-, una “exquisidesa” que també se situa a principis del segle XX però que no sé si gaires terrassencs l’has tastada, si no és que la majoria en farien fàstics.
Què ens diuen totes aquestes circumstàncies? Doncs que, tal com he sostingut en altres ocasions, una de les principals característiques de la ciutat -i de Catalunya sencera- és que som fruit de la incorporació d’un món obert i global. Que d’allò que ens és foraster n’hem sabut fer un element d’identitat que, com el jazz, l’hem domesticat i ens l’hem apropiat a la nostra manera. En definitiva, que la nostra “autenticitat” és i ha estat saber incorporar i estimar allò que l’atzar i la necessitat ens posaven davant.
Fa força anys vaig veure un documental britànic de Channel Four en què s’investigaven els trets distintius de la cultura anglesa i on es mostrava que res els era, diguem-ne, genuí. Des del te, que és oriental, fins a la monarquia, que era europea. Doncs bé: el mateix passa a Catalunya, on el pa amb tomàquet l’inventen els murcians que migren cap aquí, i la botifarra que l’acompanya, en els inicis de la seva indústria, es fa amb maquinària alemanya, budells importats dels Estats Units, porc britànic, espècies índies… i de propi hi posem la sal i, això sí, la feina. És a dir, l’originalitat, la genuïnitat, l’autenticitat han estat precisament la capacitat d’incorporar allò que ve de fora i no pas de viure tancats a les influències externes. Excepte la llengua, el català, potser de res més no en podem acreditar que ens és exclusiu.
Per dir-ho amb una provocació: si els 931 habitants de la Terrassa de 1716 haguessin entès l’autenticitat com la conservació d’allò que eren llavors, avui dia seríem -horror!- una petita barriada dels afores de Sabadell.
