Tothom coneix aquesta obra d’en Pedro Calderón de la Barca? El tema rodola als volts de la llibertat de l’home per modular la pròpia vida, defugint deixar-ho tot a mans del destí. Qui mai no se n’ha fixat algun? Sense grans reptes, no s’assoleixen fites engrescadores. És ací que trobo genial un pensament del dramaturg Oscar Wilde: “Un mapa del món que no l’inclogui no val la pena de mirar. La utopia és l’únic país en què la humanitat sempre està aterrant”. Després que fa més d’un any que ens trobem tenallats per la pandèmia de la Covid-19, tots hem d’enarborar aquest penó amb rauxa. No fiant-ho pas tot només a la recuperació econòmica.
S’han de canviar radicalment visions sobre el món sanitari, el sistema educatiu, una escala de valors amb cara i ulls i una filosofia crítica envers tot allò que fèiem malament abans i hem de redreçar/capgirar. Les coses mai no poden tornar a ésser com abans. De l’experiència, n’hem de treure conclusions. Amb una citació ben actual, Joan Manuel Serrat deia que, “sense utopia, la vida és un assaig per a la mort”. Qui conrea utopia, collirà realitat. O també -en frase del gran Gabo- “no és massa tard per bastir la utopia de compartir la terra”. Sembla evident que -entre classes- existien diferències socials abismals. A partir d’aquest sotrac brutal, sense recórrer a la filosofia “comunista”, som cridats a encarar l’esdevenidor amb uns altres ulls. Àdhuc en clau de fer entrar més gent en tasques de voluntariat.
M’agradaria albirar i somiar la ruta d’un món millor. La utopia de veure i viure al bell mig d’una societat més solidària i justa. Pel novembre commemorarem el segon centenari del naixement d’en Fiodor Dostoievski€ No trobo millor manera de donar suport al rerefons i l’esperit que amara aquesta columna que tancant-la amb una citació seva: “Totes les utopies tan sols passaran quan ens creixin ales i totes les persones esdevinguin àngels”. D’aquests darrers, en posaré un parell d’exemples indiscutibles, com a referents: els malaurats pare Manel (Pousa) i el bisbe Pere Casaldàliga€ Des d’aquesta talaia, la meva sincera felicitació a l’Ajuntament de Barcelona, cap i casal de Catalunya: fa poc més de tres setmanes, els atorgà la medalla d’or del Consistori. Se la més que mereixen. Malgrat que el reconeixement arriba quan ja no són entre nosaltres.
