O m’atreveixo a posar nota als estira-i-arronses del nostre govern en relació amb la pandèmia, perquè la cosa és complicada i ningú en té la solució fàcil i definitiva. Ara bé, en matèria de confinament, haurà aconseguit que molta gent conegui a quina comarca pertany, i l’acabi odiant. Tot alhora.
La distribució, divisió o organització comarcal de Catalunya és una de les grans desconegudes per a la majoria de gent. Més conegudes a la Catalunya rural perquè la capital exerceix de poble gran, que no pas a les ciutats, en què tothom va a la seva i troba a cada lloc tots els serveis que necessita.
Vist, però, amb ulls moderns. Amb la realitat pura i dura, el dia a dia, és evident que no es pot treballar posant límits comarcals, perquè són molt poc pràctics i realistes. Catalunya és un país petit, i dividir-lo en 42 territoris fa que molts d’ells siguin diminuts. I altres tenen molta gent a dintre però molt poc territori per contenir-la. Si aneu al Moianès, en deu minuts escassos de cotxe, ja l’haureu travessat. Si aneu al Solsonès, donareu moltes voltes per pobles petits, petits, fins a arribar a la capital, amb menys de 10.000 habitants. En tenim d’altres que no arriben als 5.000. En resum, les comarques foren dissenyades 90 anys enrere, amb uns paràmetres que res tenen a veure amb els d’avui dia.
Poden servir, en alguns casos, per agrupar serveis de pobles petits i mitjans, i poca cosa més. És a dir, el millor seria la seva reconversió en mancomunitats de serveis, esborrant límits comarcals actuals perquè hi ha pobles que seria més lògic estar en un altre lloc que no on són ara.Però l’aposta romàntica per coses del passat produeix aquestes distorsions actuals. I, com que no saben com retenir la gent, posen les comarques com a solució, sense veure que més que solució són un problema.
Per això es queixa tothom. Les grans ciutats, perquè les tanquen en uns territoris molt petits que fa que la gent s’acumuli en el poc espai que tenen. I en el món rural ens queixem perquè, en comarques petites i capitals petites, no s’hi troben els serveis bàsics que busquem. Heus aquí que, davant de tantes crítiques, el govern vulgui treure la pols a una altra divisió que dorm el somni dels justos: les vegueries. Un altre invent que no ha funcionat ni funcionarà perquè torna a ser un estri del passat. Catalunya havia tingut nou regions o vegueries en temps de la República, si bé no varen tenir temps de funcionar. Ara, en tenim vuit, i són més sobre el paper que no pas sobre la realitat.
Però, per eixamplar espais, s’està pensant a canviar els límits comarcals pels de vegueria (regionals). És evident que permetria una mobilitat més àmplia, però també amb alguns efectes paradoxals per a tots aquells municipis limítrofs, que tenen una gran relació entre ells, de forma habitual, però que no la podrien tenir, perquè pertanyen a regions diferents.
En fi, que és en casos com aquest on es constata la falta de planificació dels governs de torn. Es fan coses per nostàlgia del passat més que no pas per necessitat del present i del futur. I així ens va. Anem perdent forces i posant coses en territoris que no funcionen perquè no tenen lògica.
Al final, descobrirem les províncies. És a dir, com que els independentistes no volen ni sentir a parlar de res que provingui de Madrid, les províncies s’han considerat maleïdes. Impròpies de Catalunya. S’haurien d’haver esborrat, oblidat i enterrat, però com que la realitat és més forta que els somnis o els invents resulta que continuen existint. I segur que tots els que vivim aquí sabem a quina província estem. Doncs bé, algú podria pensar que el límit provincial podria servir per limitar la mobilitat en comptes dels límits de vegueria que ningú coneix. Seria un pecat? Seria un despropòsit? Per a alguns, sí, per a altres, no. Un polític pràctic és el que resol els problemes sense manies historicistes, romàntiques o invents del passat. La qüestió és que la solució sigui entenedora i pràctica. Bé, com podem veure aquest no és el nostre cas. Aquí, si podem complicar una mica més les coses, sempre ho fem. En això estem. Tornem a estar confinats comarcalment, i pobles a cinc minuts un de l’altre s’han de contemplar a la llunyania perquè tenen una línia invisible entre ells.
Pobres Mossos que han d’haver reestudiat la geografia comarcal fins a extrems mai imaginats. Ja m’imagino determinades converses quan es troben persones que no tenen ni idea d’on comença i on acaba la seva comarca.
