El prestigiós doctor terrassenc Jordi Estapé, primer catedràtic d’oncologia d’Espanya, acaba de publicar juntament amb la seva filla, la psicooncòloga Tània Estapé, el llibre “Cáncer de próstata en heteros, gays y bisexuales”, editat per la Fundació Fefoc, de la qual Estapé és el director científic. En el llibre, l’autor, tot un referent en l’estudi del càncer, es refereix a la necessitat de proposar als pacients els tractaments que siguin més adequats per a la seva vida i orientació sexual.
Què l’ha motivat a escriure aquest llibre?
Doncs que realment no hi ha cap llibre al món que parli sobre el càncer de pròstata i sobre com aquest afecta la qualitat de vida de minories com els col·lectius gai i bisexual. A banda dels problemes comuns que la malaltia dona també en els heteros, els gais i bisexuals n’han d’afrontar uns d’específics.
Quins són, en concret?
Pensem en un “bottom”, és a dir, en una persona gai o bisexual que en el sexe adquireix el rol de receptor, de qui és penetrat. Si en el tractament del càncer li indiquem que ha de sotmetre’s a radioteràpia, això li produirà una irritació del canal anal que pot durar de sis mesos a un any, així que li serà impossible tenir relacions sexuals durant aquest temps. Això vol dir que el metge hauria de preguntar per la condició sexual del pacient, i en canvi als hospitals no es pregunta per això, quan en el càncer prostàtic és evident que hi influeix. El mateix passa amb la impotència sexual.
En quin sentit ho diu?
Quan practiquem una extirpació quirúrgica de la pròstata a causa d’un càncer, la intervenció pot provocar freqüentment impotència sexual, perquè en el moment d’extreure la pròstata es danyen habitualment els nervis que intervenen en l’erecció. Aquest problema de la impotència pot afectar tant heteros com gais i bisexuals. Però és cert que en la penetració anal es necessita més rigidesa del penis que en la vaginal. De manera que el problema sol tenir més transcendència en aquests dos últims col·lectius. Una altra pregunta que també han de fer els metges és com el pacient vol viure la seva vida i quin tractament oncològic vol seguir.
Quins avenços en el càncer de pròstata destacaria?
N’hi ha diversos, però jo crec que un gran pas endavant és la vigilància activa, que vol dir que en determinades situacions, en tumors de molt bon pronòstic i localitzats, és millor no fer cap mena de tractament, sinó simplement anar controlant el tumor per comprovar si creix. I aquella persona tindrà la mateixa esperança de vida que un pacient que ha estat en tractament i, a més, no patirà els efectes secundaris que aquest comporta. Crec que la vigilància activa s’ha de proposar cada vegada més, i sempre oferint una atenció psicològica, perquè molts pacients abandonen aquest camí perquè no suporten la idea de viure amb el càncer dins del cos. Ens han educat en el concepte que cal extirpar els tumors com més aviat millor, però això no sempre és el més adequat.
En el llibre es refereix a l’absència de referents mediàtics d’afectats per càncer de pròstata.
Així és. Pensem en un moment en noms de dones mediàtiques que han tingut càncer de mama. A tots ens en venen al cap. Però en canvi difícilment ens sortirà un nom d’home amb càncer de pròstata. Molts cops perquè encara existeix un tabú sobre la malaltia, sovint pel tema de la impotència sexual i per la incontinència urinària que amb freqüència provoca.
La xifres de supervivència del càncer de pròstata, però, són cada vegada més positives€
La curabilitat ha augmentat molt. Quan els tumors de pròstata estan localitzats, prop d’un 90 per cent són curables o bé el pacient té una llarguíssima supervivència. I en el 10% dels casos en què la malaltia està avançada, podem aconseguir noves supervivències gràcies a diferents solucions, com els tractaments hormonals, que tendeixen a bloquejar la producció de testosterona; a la quimioteràpia; i a la immunoteràpia, que estimula el nostre sistema defensiu perquè ‘es carregui’ les cèl·lules dolentes.
En quins altres projectes treballa en l’actualitat?
Estem a punt de publicar un llibre sobre el càncer i la gent gran, perquè aquesta és una malaltia la incidència de la qual augmenta amb l’edat. En aquest sentit, cal millorar el diagnòstic precoç i la prevenció en les persones grans. Els programes oficials de detecció precoç del càncer de mama, per exemple, acaben als 69 anys, quan és a partir dels 70 quan hi ha més tumors d’aquest tipus. I també hem d’avançar en trencar el tabú que encara rodeja la paraula càncer. Durant segles l’hem viscuda com a sinònim de mort. El comencem a curar seriosament a partir del 1970. Per sort avui en dia podem llençar un missatge d’esperança sobre molts tumors. I sobre els de pròstata, en particular.