“The kid” és el títol d’una pel·lícula muda ianqui, escrita, dirigida i produïda pel gran Charles Chaplin. Justament ara, es compleixen cent anys de l’estrena. Conserva, però, tot el seu sentit i actualitat. Edna, la protagonista (mare soltera), dóna a llum un fill no desitjat. Amb molt de dolor per la seva part, decideix deixar-lo dins de l’elegant vehicle d’una família acabalada. Hi adjunta, alhora, una nota -a la seva butxaqueta- on els demana que se’n facin càrrec. Passa, però, que uns delinqüents roben el cotxe i abandonen el nadó al xamfrà d’un barri marginal. És allí on el rodamón d’en Xarlot -joliu i despreocupat- se’l troba i l’adopta, amb el nom de John. Ho fa mogut per la compassió i sense cap tràmit burocràtic o legal.
El gran cor d’en Xarlot educa i fa pujar el nen. Tant que, als 5 anys, era ben espavilat i sabia fer un munt de coses. Aleshores, les autoritats volien prendre-l’hi, fent prevaldre la justícia per damunt de l’estima. El conflicte, doncs, estava servit, tot i que l’actor ho manegà tot amb enginy, ironia i duresa. La mare havia esdevingut una actriu famosa que es desplaçava a repartir joguines als suburbis. La casualitat provocà que reconegués el seu fill gràcies a la nota que en Xarlot mai no havia estripat. Finalment, mare i fill es retrobaren i convidaren el pallasso a viure amb ells, en una mansió luxosa. El film dura poc més de cinquanta minuts i és un cant i una defensa a uns valors que sempre cal conrear. De ben segur que, en l’actual conjuntura de crisi global per la Covid, agafa encara més volada. La recomano força. Gràcies a l’ajut de les noves tecnologies, ningú no ha pas de tenir problemes a aconseguir descarregar-se-la.
Pocs anys després, quan ja s’havia inventat el sonor, en Chaplin la va reestrenar, component-hi la música. Evidentment l’obra va guanyar en frescor. En paraules seves, “la vida és un desig, no pas un significat”. I, “si la gent sap com se fa, la màgia apareix”. El potencial humà té una força brutal. Només fa falta que copsem el rerefons i la fondària d’aquest parell de pensaments: un full de ruta per encarar l’entorn que se’ns acosta. No s’hi val l’actitud de creuar els braços i esperar que tot ens ho arrangi l’administració pública. Quina pena trobar encara gent amb aquest esperit tan minso! El missatge de “The kid” ens interpel·la fortament.
