Les recents eleccions per determinar la representació sindical, en el món pagès i ramader, han constatat un fet que els qui vivim en el món rural veiem any rere any. La inexorable pèrdua d’activitat agrària i ramadera, a tot el país.Si en les anteriors (2016) hi havia un cens de prop de 26.000, en aquestes s’havia baixat fins als 20.609. Una xifra baixíssima, indicadora de la manca de polítiques potents en defensa del món rural.
Tots som conscients que la industrialització del país, amb el trasllat d’activitat del camp a la ciutat, comportaria la pèrdua de moltes explotacions agràries i ramaderes, però en algun moment aquest èxode havia d’aturar-se. Doncs no, encara no hem tocat terra. El tancament d’explotacions agràries es continua produint, i ens hauria de preocupar molt, visquem on visquem.
I és que, si repassem multitud de municipis, el meu mateix, podem veure com cent anys enrere hi havia 180 explotacions agrícoles i ramaderes i ara n’han quedat una desena escassa. Aquest immens canvi, el podem aplicar a qualsevol dels 600 municipis de la Catalunya rural.I no s’ha parat. Pot encara empitjorar perquè moltes cases de pagès no tenen relleu, ni dintre ni fora de la família, la qual cosa produirà nous tancaments, que deixaran milers d’hectàrees sense vigilància ni explotació.
Pot haver-hi qui cregui que no és mala cosa tenir un país desert de gent, però bonic de veure i passejar-hi. Ple de natura i fauna que campa com vol per allà on vol. La cosa no és tan bucòlica ni tan senzilla perquè està més que comprovat que la manca de vigilància i vida produeix desequilibris impossibles de corregir, al cap d’uns anys. Tenir explotacions vives vol dir mantenir milers de quilòmetres de camins i pistes forestals actius, transitables en cas d’incendi i aprofitables per a altres activitats properes al món rural, com rutes a peu, BTT, a cavall, etc.
Vol dir aprofitar boscos i terres, en un món cada vegada més poblat, en el qual no podem aspirar que tot ens vingui de fora. És malbaratar recursos el no aprofitar el que tenim aquí mateix. I no crear milers de llocs de treball en un sector que els podria absorbir, amb tot el que suposaria.Suposa també empobrir i desertitzar immensos espais del país, fins al punt de posar en perill l’existència de centenars de petits pobles que ni tan sols serviran per a segones residències si queden sense serveis bàsics essencials. Això ja està passant, i més que passarà si no s’hi posa remei a curt termini. Quan es tanca una escola, es redueix presència en el consultori mèdic i tanquen botigues i els pocs restaurants, el que queda només dona per anar-hi dos o tres dies, de tant en tant. La gent de ciutat necessita quelcom més que silenci i paisatge.Ens trobem en una cruïlla vital per frenar la desertització del territori. Des de la UE s’han establert importants ajuts per aplicar en el món rural, a fi d’aconseguir frenar el despoblament i impulsar polítiques d’atracció d’activitats viables. Fàcil de dir, complicat d’aconseguir. És més fàcil tancar una activitat que reobrir-la. Ara bé, si no hi ha conscienciació del que ens hi juguem, no hi haurà remei.
En primer lloc, tothom ha de tenir clar que ni és bo ni és sa tenir un país superpoblat entorn de l’àrea metropolitana de Barcelona i franja costanera i un ampli desert humà, a la resta del país. Si el pati de darrere està descuidat, sense vigilància i sense aprofitament raonable, el desequilibri continuarà i tots en patirem les conseqüències. Confio molt més en el govern central que no pas en el nostre perquè francament ha estat incapaç d’establir programes pràctics per redreçar tendències. A més, té tantes coses per batallar uns amb els altres que no disposa de temps per a les coses importants. Correspondrà al govern central, amb importants ajuts de la UE, proposar grans projectes per capgirar la situació. S’han anunciat deu mil milions d’euros en els propers tres anys per destinar a lluitar contra la regressió demogràfica.
És el moment de posar-s’hi seriosament. Si no a les properes eleccions agràries constatarem una nova pèrdua d’activitats. Al ritme que portem, el sector primari pot passar a ser clarament residual. Cap país sensat del món s’ho pot permetre. Aquí, de moment, el nostre govern no sembla estar preocupat.
