La Covid-19 ha escapçat brutalment un munt de sectors. Qui ho havia de dir! És ara que toca arremangar-se i gruar de valent. Posant un exemple prou senzill -i sense voler ser punyent- et trobes amb un munt de tasques manuals (sovint poc qualificades), que tal vegada ho tindran més magre per sortir-se’n i aixecar el cap.
És ací on s’escau plenament una dita del pare de la teoria de la relativitat. Referia això: “No sóc molt llest. Tan sols passa que em quedo durant força més temps treballant els problemes”€ La qual cosa estableix que, quan “un no sap quants dits té una mà”, la cosa es complica. Les vies de sortida es redueixen notòriament. Si més no perquè l’oferta de mà d’obra barata abunda amb escreix. Aquesta mancança contrasta amb la citació del títol. Helenio Herrera va “patentar” una frase futbolera ben significativa: “Guanyar sense baixar de l’autocar”. Ell mateix afegia que “qui no ho ha donat tot no ha donat res”. Sense clavar colzes, no s’assoleix cap fita. Pel que fa a la de l’excel·lència, “la qualitat no és un acte sinó un hàbit” (Aristòtil). I, “sense estudiar, l’ànima emmalalteix” (Sèneca). Tot i això, la gent té dret a emprenyar-se per altres temes.
Sense anar més lluny, veient noms concrets de parlamentaris encabits a la moma política molt “justets” de gambals intel·lectuals. El mateix dia que estic bastint aquest article n’he hagut de sentir un (català) amenaçant amb “barricades” -des de la trona. Això no impedeix que, quan es neix pobre, estudiar és el major acte de rebel·lia contra el sistema. Saber trenca les cadenes de l’esclavatge de la ignorància. Potser trobaré qui voldrà refutar-me algun criteri adduint que un títol acadèmic val diners. Però un llibre no tant. No costa gens quan el demanes -prestat- en una biblioteca pública. A partir d’ací, fins i tot veure llegir algú amb un llibre que t’agrada esdevé la seva millor carta de presentació. O no?
Veure el “pati” social farcit de negror i núvols em genera tristor i llàgrimes. Els records vénen a ser d’aigua. I, sovint, em surten pels ulls. Vull somiar amb uns dirigents entregats empàticament al servei i el compromís social amb la gent. Sense oblidar tanmateix que l’altre platet de la balança pertany a l’esforç individual de cadascú. Uns i altres ens han de fer recuperar allò que en diríem la “normalitat”.
