ÉS curiosa l’ocultació del principal problema del govern de la Generalitat. Parlo del deute. Segur que ben pocs lectors, en tenen els detalls, i en canvi, tothom hauria de tenir-los molt presents, perquè d’això en depèn que es puguin atendre les necessitats bàsiques en matèria de salut, educació, seguretat, serveis socials…
Dono unes dades que exemplifiquen el volum del problema. En els propers 3 anys, començant per aquest 2021, el govern de la Generalitat ha de retornar 32.000 milions. Vol dir, 10.670 milions, cada any. Si el pressupost de la Generalitat és de 36.000 milions, suposa destinar prop d’un terç al retorn del deute. Ras i curt, és impossible complir aquest compromís. Què fer? Només un pacte ampli i a llarg termini amb el govern central pot evitar el col·lapse financer.
Per entendre la situació crítica en la qual ens trobem, hem de mirar la sèrie històrica de l’endeutament del govern de la Generalitat. Donaré unes quantes anualitats per no cansar més del compte. L’any 1994, la Generalitat tenia un deute de 4.801 milions d’euros. El 2004, el deute havia pujat fins als 12.259 milions. El 2010, la xifra pujava als 35.616 milions. En el 2015, estava en els 72.675, i ja en el 2019, el tenim en 79.054 milions. Una xifra brutalment elevada, que hipoteca qualsevol plantejament de futur.
Com és que hem arribat a aquesta situació? Per què som l’autonomia més endeutada? Alguns diran que la culpa és per un mal finançament de les Comunitats Autònomes, especialment pel que fa a Catalunya. En part cert, però no del tot. El problema principal ha vingut d’una gestió clarament deficient dels diversos governs de la Generalitat, en què ha estat norma, estirar més el braç que la màniga. Hem actuat com a nou-rics, durant molts anys, pensant que ja cobriríem el deute en futures negociacions amb el govern central.
En comptes de gestionar amb austeritat, s’ha optat per tirar endavant, pensant en rèdits polítics en comptes de prudència financera. El resultat el tenim a la vista, el govern no pot anar a crèdits privats perquè depèn en tot i per a tot del govern central. És més, el 72 % del deute està en mans del govern central, de manera que la dependència financera és total. I amb aquestes xifres, encara hi havia alguns que pretenien llançar-se a batallar per la independència.
Tot i el problema que això suposa, no deixa d’haver-hi un avantatge. Fora d’alguns crèdits amb entitats privades, d’imports no rellevants, una bona negociació amb el govern central pot permetre convertir el deute a curt termini, en un a llarg termini. Per entendre’ns. No és el mateix tenir 3 anys per a retornar 32.000 milions que aconseguir terminis a 10, 15 o 20 anys. Aquí és on apareixen necessitats immediates d’acords amplis entre el govern de la Generalitat i el govern central.
És comprensible que se’n parli poc d’aquest tema, en l’àmbit polític, perquè als partits independentistes no els interessa exposar que estan lligats de mans i peus al govern central. Però la realitat és aquesta. Sense acord, el deute és d’obligat retorn, i donar compliment a aquesta obligació comportaria una crisi de funcionament mai vista ni imaginada. Agradi o no, no queda altre remei que la negociació i el pacte. Tenir prop de 80.000 milions de deute impedeix tot marge de maniobra, i encara que es negociï un nou sistema de finançament en els propers mesos, rebaixar el deute i l’endeutament precisa no menys de 10 o 15 anys, de bona gestió i austeritat franciscana. Toca, doncs, elegir. Negociació i pacte, o col·lapse financer, amb tot el que comporta. Aquesta és una situació que ben pocs posen sobre la taula. I no deixa de sorprendre que el principal problema de Catalunya s’aparti de la vista i no se’n parli degudament. La realitat és la que és i no la que alguns volen fer veure.
