El poble ha parlat i, agradi més o menys, toca jugar amb les eines que ha donat. Un enrevessat resultat que farà més complicada l’elaboració de programes i consensos per encarar la difícil etapa que ve a partir d’ara.
Que ningú pensi a retornar al passat, per molt que algun dels partits cregui que ho pot fer. És impensable. El procés és cosa del passat, i no tornarà. Almenys, no els pròxims anys o fins i tot decennis. Aquesta ha de ser una primera constatació dels resultats i de l’etapa que iniciem a partir d’ara.
Que tothom oblidi "ho tornarem a fer", exigirem un referèndum d’autodeterminació, reactivarem la DUI, plantejarem una llei d’amnistia, planificarem com construir estructures d’estat… aquests són plantejaments del passat. D’un passat fracassat que no tornarà.
Encara que a alguns no els ho sembli, els resultats de diumenge suposen girar full a una etapa de deu anys. Som davant una nova realitat, que obliga a canvis profunds en les prioritats del govern i de totes les institucions, tant locals com autonòmiques o estatals.
Som enmig d’una pandèmia que ha destrossat una bona part del nostre teixit actiu. Toca posar al davant la seva reconstrucció, aprofitant els importants recursos procedents de la UE, i s’ha de fer mitjançant amplis i transversals consensos. I aquí és on apareix la força retrobada del PSC.
Feta la travessia del desert, l’encert de substituir Miquel Iceta per Salvador Illa ha suposat retornar a primera línia i guanyar per tercera vegada en vots (abans ho havien fet l’any 1999 i 2003, però perdent en escons), ara, amb un empat amb escons. És una novetat, si bé mostra també la inacceptable manca de llei electoral pròpia, que permet, amb 50.000 vots més que ERC, quedar empatats.
És una mala jugada dels partits independentistes que s’omplen la boca de democràcia i representativitat i impedeixen que tots els vots dels catalans valguin el mateix. Un cinisme i incoherència molt habituals en ells, però al final la realitat s’acaba imposant. I ja res no serà igual, al Parlament de Catalunya.
El 12 de març està prevista la sessió constitutiva del nou Parlament, amb vuit grups parlamentaris. Una composició heterogènia, complicada i difícil de gestionar. Ho veurem ja de bon principi amb l’elecció dels membres de la Mesa i, tot seguit, en els primers passos per investir president.
Salvador Illa ha confirmat la voluntat de presentar-se a la investidura. Pere Aragonès també. Veurem qui té els suports necessaris, però molt em temo que d’aquí al dia que s’estableixi hi haurà moviments importants a diferents grups. Moviments que en alguns casos poden posar en crisi la cohesió interna de partits com JuntsxCat i la CUP.
JuntsxCat, perquè han comès errors gruixuts en la composició de la llista, i en la campanya electoral, cosa que els ha fet perdre vots i escons. És inviable un grup parlamentari tan heterogeni, amb un cap de llista fugit a Waterloo, una segona de llista a punt de ser cridada davant els tribunals i un tercer que no lliga amb cap de la resta de components. Tot plegat suposa no disposar de lideratge ni programa propi. Massa complicat per negociar pactes i desplegar projectes.
I la CUP perquè es mou en termes anàrquics, amb uns que voldrien governar i altres que voldrien impedir-ho. Les batalles internes apareixen contínuament i en algun moment algú trencarà relacions.
Per tot plegat, que ningú pensi en cap repetició del que s’ha vist fins ara. La greu situació pandèmica, afegida a la situació econòmica i financera, i la necessitat de restauració dels danys produïts, obliguen a girar full de la política-ficció i a centrar-se en les necessitats urgents. Si a tot plegat s’hi afegeix la presència d’un grup parlamentari fort, presidit per Salvador Illa, es pot assegurar que una nova etapa, radicalment diferent, està a punt de començar.
