A mig març de 2017, acceptava, molt gustós, una proposta del bon amic Pedro Millán. Em proposava la columna diària del diari. El repte era ambiciós i il·lusionant alhora. Fregant el miler, m´embarga una profunda emoció. Gairebé no m´ho crec. Mantinc l´esforç inicial i faig per regar-lo dia rere dia.
Com a referents -mai no els arribaré a la sola de la sabata- citaria en Paco Umbral, Manolo Alcántara, Raúl del Pozo, César González Ruano o el propi Mariano José de Larra. Aquest darrer fou la cota més alta del romanticisme literari espanyol.
La vaig considerar una bona oportunitat. Farcida de compromís, exigència, disciplina i programació. M´obliga a treure el millor de mi mateix, fent palès tot el meu caràcter i els meus sentiments.
Enyorant no haver pogut exercir de periodista al llarg de la meva vida laboral, ho visc com una segona joventut. El periodisme, d´informació u opinió, ve a ésser, amb tots els respectes, un gènere literari. Ho deia el propi Paco Umbral, afirmant que "és la fugacitat de la literatura".
El primer ha d´ésser objectiu amb la realitat. El segon ha d´analitzar els fets amb rigor. Sobretot de cara a bastir una conciència inquieta del lector. Arribant, si s´escau, a "denunciar" tot el que soni a injustícia o falsedat. Així, Émile Zola, anomenat el "pare del naturalisme", gairebé descrivia millor que els tractats el clima del segle XIX.
A partir d´aquesta reflexió, confesso que m´embolcalla un profund sentit de la responsabilitat quan escric. No vull caure en la comoditat de fer-ho perquè sí. De deixar-me engalipar per ningú, malgrat el risc. D´alguna manera intento convertir una petita realitat en un conjunt global. Algun dia puc gratar-ho millor, però sempre cerco prendre el bisturí i disseccionar esdeveniments.
Tanmateix, des que escric, només he patit una "sanció": per part del bisbat local. La trobo injusta i desproporcionada. Curiós, oi? Però passo de llarg. "Me, to mine".
