Avui s’acompleixen 150 anys des que es va morir aquest català universal. Fill de Sallent, fou fundador dels ordes dels claretians i claretianes i arribà a ésser arquebisbe de Santiago de Cuba. De tota manera, però, em plantejo enfocar la meva columna des d’un àmbit peculiar: finances. Fixo el referent de 2008, com a moment històric en què es produí el daltabaix de Lehman Brothers. Aquell "tsunami" provocà una gran crisi econòmica a nivell mundial. A Espanya, llavors teníem 42 caixes d’estalvis i el seu patró era el pare Claret… Ves per on que, a la pràctica, a hores d’ara tan sols en resta una. L’absorció de Bankia, que s’està coent, genera un "monstre" (Caixabank) que ha engolit un total de 18 d’aquelles entitats populars.
Des de 1924, el 31 d’octubre se celebrava el Dia Universal de l’Estalvi. En una setmana encetada el dia del sant (patró de les entitats) es duia a terme un seguit d’actes culturals. Patrocinats per la seva obra social. L’esperit d’aquelles institucions s’ha diluït/esvaït del tot. La filosofia bancària dels nous propietaris s’ha carregat el criteri de proximitat i servei que rebien les classes populars. Dessota l’excusa de noves tecnologies, digitalització i rendibilitat clientelar, un ja no sap on "entra" les poques vegades que en trepitja una oficina. Una sensació rara, quan t’ofereixen cotxes (via renting), et venen mòbils i/o electrodomèstics, et colen assegurances "and so on".
S’ha perdut el tracte personalitzat. Dissortadament, en fer aquesta afirmació, cito, entre d’altres, bona part de clients de la tercera edat i d’alguns grupuscles de gent immigrant i nouvinguda. En puc parlar des de l’experiència personal d’haver treballat (al sector) durant més de trenta anys. Quan t’emprenyes ja has begut oli. Sovint no t’ho diuen a la cara malgrat que no els importa gens ni mica si "plegues". Abans, tenies el recurs de trametre una queixa al servei d’atenció al client (imparcial). Ara, trobes una capsa tancada amb un lema proper a l’adagi del "ell s’ho talla i ell s’ho cus". És clar que, contemplant els estralls de la Covid-19, veig necessari seguir fent una defensa ferma de l’estalvi com a valor cabdal del nostre quefer diari. "Vivir para ver", que deia en Forges.
