A justament un mes i mig que moria a Mèxic la vídua d’en Gabriel García Márquez (premi Nobel de Literatura l’any 1982). Mercè Barcha era coneguda amb el sobrenom de la Gaba. S’havien establert definitivament allí l’any 1981. En el seu cas, podem confirmar plenament que darrere de tot gran home hi ha una gran dona. Li gestionava els afers i fou qui li inspirà la seva obra més emblemàtica: “Cent anys de solitud”. En acabar ell d’escriure-la, l’esposa decidí vendre parament de la llar per poder trametre el manuscrit a una editorial argentina. Concretament un escalfador, un assecador i una batedora. L’enviament es calculava a pes. Essent 700 pàgines, valia 83 pesos mexicans i només en disposaven de 45.
Recordo amb estima especial una professora de literatura fantàstica. Es deia Isabel López i em remunto al COU nocturn de l’institut Arrahona (curs 1972-73). Un dels llibres que ens “obligà” de llegir era “La hojarasca”. On primer ens parlà del poble fictici de Macondo: vaig descobrir el gran Gabo.
Avui em permeto ampliar-ne el ventall, suggerint un altre llibre seu. Si més no pel valor intrínsec que aporta, amb motiu d’aquesta llarga pandèmia: “Les sandàlies negres”€ Van ésser un regal fet a sa mare, que les estrenà el mateix dia. Sorprès pel fet, en haver-les-hi comprat per a una ocasió especial, li ho qüestionà. La fondària de la seva resposta el descol·locà: “I si em moro demà?”€ Dos mesos més enllà, Déu se l’endugué i li vingué com un rampell aquella anècdota.
La vida només es viu una vegada. Per què “esperar el moment adient d’estrenar quelcom que ens farà sentir millor”? O per “demanar perdó per algun malentès”?.. “Els somnis han de restar com a tals bo i esperant la seva oportunitat?” I “si el demà no arriba”? No existeix. Tan sols és una esperança i ens resta “l’avui”.
El missatge d’en Gabo i la seva vídua ens convida metafòricament a estrenar unes sabates abans que no ho faci un altre. A lluitar pels propis somnis. A viure la vida en plenitud. A assumir riscos d’un dia il·lusionant. Dit altrament, cal recuperar l’extracte d’un vell poema del gran Horaci: “Carpe diem, quam minimum credula postero” (aprofita el dia i no confiïs en demà).
