‘estiu es consolida amb una certa severitat. Els capvespres de dilluns i dimarts passats, la Serra de l’Obac s’emboirava de mala manera. La sensació que el sol eixugava la humitat de les darreres pluges era molt evident. El bosc es va assecant, cal extremar les precaucions. La veritat és que veure rajar fonts que normalment estan sequíssimes en aquesta època fa una il·lusió especial. No sé com viuen els animals aquesta exuberància efímera, imagino que amb eufòria. Un d’aquests dies al vespre una guineu petita passejava tranquil·lament per l’aparcament de l’Alzina del Salari amb molta tranquil·litat com si volgués socialitzar. Mai com aquests darrers mesos m’he aturat a escoltar els ocells, el seus cants amb silenci de fons són un regal.
GESTIÓ DE LA PRESENCIALITAT. És curiós com gestionem la presencialitat en aquesta pandèmia. Sembla que la reservem per als moments d’oci. Només cal mirar els restaurants o les festes al carrer. Podem fer saraus diversos, però encara hi ha gent que no pot o no vol anar a treballar, o no pot anar a la universitat o l’escola. A les organitzacions manen els directors de seguretat i salut laboral, i de vegades hi posen molt sentit comú i de vegades viuen amb una obsessió, ben comprensible, de prendre mesures extremes pensant que un dia ho poden haver d’explicar a un jutge. Les contradiccions de la gestió de la pandèmia són flagrants i segurament no poden ser massa d’una altra manera. Hem d’aprendre a conviure responsablement amb el virus. No tenim massa marge per tornar a aturar-ho tot, aquesta és la realitat. De les tres opcions plausibles, tenir un tractament eficaç contra la malaltia, trobar una vacuna a un o dos anys vista o aprendre a conviure amb el virus amb responsabilitat, només aquesta última sembla ser consistent avui per avui. La situació econòmica és tan greu que difícilment ens podrem tornar a permetre confinaments totals i llargs com es va fer al març i a l’abril. En tot cas, la situació ja mai seria com aleshores, ara tenim una societat més entrenada i un sistema de salut que sap molt més a què s’enfronta. El virus encara pot donar sorpreses negatives, és un mal bitxo.
CRISI ECONÒMICA. L’economia s’està despertant massa a poc a poc. Ja no sabem quina geometria tindrà la crisi. Segur que no és una recuperació ràpida en forma de “V”. Tampoc queda clar que sigui una “U” amb una base molt ampla. El que és clar és que tampoc és una “L”. Ens falten lletres per descriure aquesta crisi. El mapa de la incertesa va per barris. No és només el sector del turisme el qui es juga molt en aquest estiu, s’hi juga una mica tothom molt. Estem constatant l’enorme dependència del turisme i de la mobilitat de l’economia catalana i espanyola. La situació és crítica. L’efecte de dopatge a les empreses s’acaba i el despertar serà un malson. Per sort, algunes empreses comencen a recuperar el to i a funcionar amb la cadència habitual.
PLA ESTRATÈGIC. Els plans estratègics ja no es faran com abans. No és només pel factor incertesa. És sobretot pel factor aplicabilitat. Un pla estratègic no és un document només, és bàsicament un procés de transformació molt pràctic. Per tant, es busquen formes de fer dues coses alhora. Primera, es planifica a curt i dissenyant la flexibilitat d’entrada per adaptar-se a un món que canvia acceleradament. Segona, es busca no decidir sobre idees sinó sobre prototipus i deixar un perímetre on el talent pugui desplegar l’essència de l’estratègia a la seva manera. L’estratègia en gran mesura són les persones que l’apliquen. Fer documents de pla estratègic sense tenir en compte això és bastant obsolet. Si es vol fer un pla estratègic de ciutat caldria tenir-ho en compte. No podem fer l’estratègia de la ciutat del segle XXI amb esquemes mentals i amb eines de fa trenta anys quan vàrem fer el primer pla estratègic de Terrassa i, de fet, l’únic que ha existit i ha tingut impacte.
APRENDRE I DESAPRENDRE. Hem de garantir que aprendrem del que hem viscut. Hem començat a treballar amb empreses per consolidar el que cal aprendre i desaprendre d’aquesta crisi. Estem encara en plena crisi però per aprendre no cal esperar el final. Al contrari, cal preparar-se per sortir de la crisi amb una millor versió i saber aplicar noves solucions a mesura que es plantegen nous reptes, noves necessitats o aspiracions. Les organitzacions hem viscut, totes, un tràngol molt gran en aquesta crisi, no pot quedar el que hem d’aprendre i desaprendre com una nebulosa. Cal pensar-ho i, com que només sabem què pensem si escrivim, cal escriure-ho.
