L’aprovació al ple de l’Ajuntament de la nova ordenança de mobilitat és una gran notícia que informativament ens ajuda a sortir del drama provocat per una pandèmia imprevisible, desconeguda i difícil de controlar. Això també és tornar a la normalitat dels grans debats que tenen a veure amb la gestió de la ciutat per fer-la més habitable, més amigable, més segura i més responsable.
De la nova normativa -que, aquesta sí, hauria de definir una “nova normalitat”-, en destacaria dues coses, entre moltes -són més de 60 pàgines!- que ja anirem desgranant en el futur. Una, la de convertir tota la ciutat -excepte les grans avingudes- en una zona on no es podrà circular a més de 30 quilòmetres per hora. En sóc totalment partidari. La geografia urbana d’una ciutat com Terrassa no permet velocitats més grans sense assumir riscos innecessaris. La reducció a 30 quilòmetres, a més, facilita la conciliació del vehicle de motor amb la bicicleta, el patinet i el vianant, tant per la seguretat d’uns i altres, com per igualar les durades dels desplaçaments, en moltes ocasions convertint els dels vehicles de motor en ineficients.
L’altra gran notícia de la nova ordenança és que finalment estableix criteris per a la circulació dels patinets elèctrics i les seves variants, altrament dits Vehicles de Mobilitat Personal (VMP). S’ha tardat molt, malgrat que ja fa mesos que ho reclamava la síndica de Greuges, i han calgut molts accidents per entremig -aquesta setmana, un atropellament greu al parc de Vallparadís-, però finalment ha arribat. Ni circulació per les voreres, ni grans velocitats, ni auriculars, només permesos a la zona 30, als parcs a menys de 10 km/h… Hi ha moltes altres qüestions, també vinculades a les bicicletes -sorprenent el permís per circular en contra direcció- o a les denominades joguines -com els skates, suposo-, amb limitacions com la de no anar a més de 6 km per hora i no circular per la calçada. És impossible entrar al detall.
Tanmateix, a la nova ordenança -i des de la meva inexpertesa en aquesta mena de documents-, hi veig dues grans pegues. Una, que és tan detallada, tan prolixa de possibles circumstàncies -algunes ben allunyades del que en podríem dir sentit comú-, que serà molt difícil, per no dir impossible, que els ciutadans l’arribin a conèixer mai i, per tant, la puguin aplicar. I no tan sols els qui van sobre els vehicles, sinó els vianants que han de saber sota quines normes han d’anar a peu. Espero que se n’editin guies bàsiques ben clares, però ni amb un curs intensiu de deu hores no és possible assumir tota la casuística que s’hi expressa. Les espatlles de l’Administració quedaran ben cobertes, però les costelles del ciutadà seguiran patint la mateixa sinistralitat.
La segona gran pega és la de les possibilitats reals de controlar i sancionar el seu incompliment. Fer normes d’obligat compliment i d’impossible control i sanció és la manera més ràpida per fer inútil qualsevol normativa. Per començar, perquè la mateixa policia que hauria de vigilar-ho -naturalment, enfilats a la moto, que és com ara s’entén la policia de barri i de “proximitat”- hauria de conèixer el detall de la norma. Tindran feina. I, segona, perquè la sanció de tanta complexitat farà desistir uns -com fins ara, que no s’actua fins que hi ha hagut l’accident- o emprendre processos de reclamació als altres.
L’ordenança feia molta falta. Però sembla feta amb criteris comunicatius antiquats, i més per protegir la pròpia Administració que no pas per guiar els qui l’han de seguir. El temps ho dirà.
