OVINT, se’m titllava d’ésser “rata de carrer”. Com a extravertit, és cert que m’agrada sortir a fer un tomb. O asseure’m en una terrassa i petar la xerrada amb algun amic. Tanmateix, l’engarjolament durant el confinament no m’ha costat gens ni mica. En tot cas, em vénen a la ment noms concrets de gent que flipaven per anar a passejar per qualsevol gran magatzem. “Litúrgia” que, en el meu cas, em carrega sobiranament.
A partir d’aquest “embolat”, hi haurà un munt de coses a canviar. Si més no a reconsiderar o replantejar. Que el govern de torn s’hagi inventat, però, el terme de “la nova normalitat” ho trobo ridícul. Em sembla que l’han esguerrat a tort i a dret. Ningú d’ells no s’ha aturat a valorar que l’etimologia d’aquest mot palesa una dualitat: l’adjectiu “normal” (corrent, acostumat, freqüent, natural, usual, comú, ordinari, lògic o habitual) i el sufix abstracte “itat”, que assenyala una qualitat.
En el pitjor dels casos, puc arribar a pensar que sóc curt de gambals. La qual cosa contradiu la meva alçada. Però, no havent copsat, ni de bon tros, com molta gent, un gran percentatge de les anomenades “fases de la desescalada” em confirma en la tesi que la gestió política de la pandèmia és molt més que un desgavell. Ací i allí. Vull dir, a Madrid i a la Casa dels Canonges.
Quan vaig acabar la “mili”, temps perdut inútilment, em van lliurar el que els reclutes vàrem batejar com “la blanca”. En ella, se’m posava allò del “valor, se le supone”. No puc, però, aplicar el mateix sedàs si contrasto aquest fet amb el lideratge del “sanctasantorum” que s’ha trobat amb la gestió de la pandèmia de la COVID19. Per tant, em vénen ganes d’acabar aquesta columna amb aquella dita (d’Horaci) del “beatus ille”. Enfrontant-la, sense voler ferir cap sentiment religiós, a la bíblica del “locus iste”.
Afortunats aquells que hauran cregut sense veure-hi, deia l’evangeli cristià! En el tema del virus, m’he cregut poques coses de bon principi als volts de les explicacions que em donava un comitè de suposats experts/entesos en la matèria. Al bàndol oposat, tinc la percepció de copsar certa “follia” en la direcció correcta. Malgrat que la perfecció no existeix, calia haver fet mans i mànigues per tal de trobar una sortida molt més reeixida. O no?
