QUESTA setmana ha començat el que serà un procés lent de desconfinament, si no és que la Covid-19 es torna a descontrolar i cal tornar-se a enclaustrar. I com que les conductes dels ciutadans han estat desiguals a l’hora de complir les normes fixades pels poders públics, de seguida hem corregut a escandalitzar-nos-en. Això sí, esperonats per les trones públiques -ara en forma de tertúlies i d’opinions als mitjans de comunicació- on s’han escoltat els habituals sermons moralitzadors sobre el mal capteniment del personal.
No seré pas jo qui negui que el compromís d’algunes persones amb les normes socials pensades per protegir-nos col·lectivament és molt desigual. Des del compliment escrupolós del confinament -molt majoritari, d’altra banda- fins als penques que no n’han fet cas, hi ha tota una escala de transgressions que correspon a una àmplia gama de sensibilitats morals col·lectives. Unes sensibilitats que no es redueixen a la irresponsabilitat social, sinó que també van associats a la ignorància, a la vulnerabilitat o a sentiments febles de pertinença a la ciutat o el país. I, sí, també a sentiments de superioritat moral, en aquells que creuen que la prudència no està feta per a ells.
Ara bé, al costat dels judicis morals sobre els individus, cal prendre en consideració que les normes socials, per funcionar bé, han de complir tres condicions que, sobretot en aquest embolicat procés de desconfinament per fases, no es donen de cap manera. Les normes, en primer lloc han de clares, s’han d’entendre. En segon lloc, han de ser raonables, adequades i proporcionades a allò que volen aconseguir. I, finalment, han de ser practicables, s’han de poder dur a terme sense dificultats insalvables.
En canvi, el govern espanyol, ho ha fet al contrari. En primer lloc, ha dictat normes confuses, per exemple, canviant de criteri al llarg del mateix dia, i fent-les difícils d’entendre i provocant malentesos. En segon lloc, són normes capricioses, com ara aquest criteri de seguir una ordenació provincial caduca, incompatible tant en relació amb les regions sanitàries com amb la distància dels desplaçaments permesos. I, finalment, en molts casos és tan difícil de complir-les que la reactivació econòmica i, en general, de l’activitat social, generarà conflictes que haurien estat evitables, sancions que es recorreran per injustes o provocarà noves desigualtats d’oportunitats difícils de justificar.
Encara hi ha una quarta condició que cal que compleixi tota norma obligatòria: que se’n pugui controlar el compliment. I aquí sí que, més enllà d’incompliments manifestos, moltes restriccions seran d’impossible regulació. Com saber si només s’ha sortit un cop al dia a passejar? Com evitar que quan se surt a passejar amb les criatures no els acompanyin els dos progenitors? Què cal entendre amb això de portar mascareta “sempre que sigui possible”, i qui ho valorarà?
Des del meu punt de vista, s’hauria d’haver distingit molt clarament entre les normes obligatòries -poques, clares i ben raonades- i les recomanacions. També s’haurien d’haver pres en l’àmbit més proper possible al ciutadà. I, encara, s’hauria d’haver transmès confiança i no recel en els comportaments de la gent. I només després de tot això, podríem començar a fer judicis greus sobre les irresponsabilitats individuals.
